PRIMERA CAIGUDA LLIURE REAL.

Buaaaa! Crec que això es molt molt molt difícil. Porto exactament 1 setmana a Seattle i em falten 2 dies per fer dos setmanes fora de casa. La veritat es que me’n vaig anar molt esperançada amb la meva fortalesa, però la cosa no sembla ser tan fàcil. Estic pendent del nen des de les 07.30 del matí fins les 04.30 de la tarda i no se’m passen les hores. És un sol de nen, però en quan es posa una mica girat, buaaaa, em costa mantenir-me dintre de les meves caselles.

Si em paro a pensar, són masses coses a les que m’haig de desacostumar i moltes més a les que m’haig d’acostumar. No puc oblidar que visc a casa d’unes persones, que es casa seva i que tenen les seves pròpies normes. Tinc en conte que porto, aproximadament, uns 3 anys compartint pis, però sempre sota les meves regles i decidint en qualsevol moment que vull o no vull fer.

Aquí es totalment diferent. Són ells els que manen i no sembla que estiguin molt disposats a ser flexibles. Tot això donara lloc, juntament amb les regles, a un nou post titulat “No és or tot el que llueix” i es que entre les coses que han canviat vistes des de Barcelona, com les coses que realment no s’han complert son massa evidents com per callar-me.

Hi ha moltes més coses de les que estic en procés de desintoxicació. Les birres, el tabac, les festes, les converses extenses i filosòfiques (eh, albeta!), les abraçades, el català, el dormir tota la nit… podria seguir i no acabar mai. Simplement, ara per ara, e perdut més que he guanyat, encara que suposo que això es temporal. Em de perdre per poder guanyar, no?

Suposo que aquestes crisis es tenen sempre i que, passats uns dies, es veuen les coses d’una altre manera. Però es que aquesta tard esta sent molt difícil. Plou allà fora, estic sola a casa, no puc contactar amb cap de les meves coleguis d’aquí i a sobre soc tan capulla de posar-me música. Dona igual que música sigui, tota la música que tinc al portàtil em recorda a vosaltres, em recorda Barcelona i em recorda tot lo que no tinc aquí, lo que em falta. No os podeu fer a la idea, de lo que trobo a faltar TOT. Fins les coses més insignificants, com per exemple un pot de tomàquet orlando. Aquí no existeix el tomàquet per la pasta, tot es amb un milió d’espècies i a mi no m’agraden.

Bueno intento tirar endavant, pensar que això es una oportunitat única que només viure una vegada. I el més penós, que jo he decidit viure. Però es que no paro de pensar en que aquestes dos setmanes han sigut eternes i no m’imagino un any així. Es sabut que sempre són els meu collons els que guanyen i que vaig jurar i perjurar, que encara que m’estiguessin arrencant la pell a tires, no hi tornaria abans de l’ho previst. Però….. joder. Es dur, molt més dur de l’ho que m’imaginava. No deix-ho d’estar sola i donar-li voltes al cap. Se que en una setmana, ja estare amb gent i fent coses, però… fins llavors… i qui m’assegura que no tindrà la mateixa sensació? Joder que una cosa es estar sola perquè vols a un barri podrit de Mataro i al teu pis, que a un pis de gent que no coneixes currant i completament sola… Joder no em falten ganes de trobar-vos i abraçar-vos,

Vull pensar, que les coses seguiran com sempre quan torni, però fins i tot això m’atormenta. Qualsevol cosa que em pugui perdre de la meva gent m’horroritza. I es que no tic apenada, si no que estic morta de por de no poder aguantar això. Quan vagin venint les noticies, siguin bones o dolentes i jo no hi sigui allà.

Total, per acabar de riure, voleu saber quin es el meu plan per aquesta nit?? Dons veure El Internado des de la web de Antena 3. Te gracia, perquè a sobre no estic ni practicant l’anglès jajaja. No però, encara que tot sigui una merda, també hi han coses bones: Estic coneguen USA (encara que nomes sigui, de moment, New Jersey, New York y Seattle), estic aprenent a explicar-me en anglès, encara que el meu accent es força divertir, a més de diferents “errors” lingüístics que han donat a parlar a la gent de per aquí (no us preocupeu, ho explicaré en una altre post, si temps no em falta…),

En fi, que estic bé, però que he estat millor i que per primera vegada sento el meu interior aquesta frase que dea “cualquier tiempo pasado fue mejor”. Sobreviuré, com sempre, a tot i a sobre em riure i ho tendré escrit a les meves memòries.

Per cert, gràcies a tota aquesta gent que esta per mi, encara que sigui a 9000 kilòmetres de distància, perque se que es molt difícil. MOLTES GRÀCIES! Us estimo moltíssim.

“Y puedo prometer y prometo, que el próximo post, estará rodeado de buen humor”

Petites frikades americanas

Hola novament!

Resulta que porto un temps aquí (1 setmana jajaja), i m'estic donant conta, de moltes coses son diferents o coses que no trobaríem a Barcelona. Diga'ls-hi rares, originals, diferents... Uenu, que a mi m'han sorprés i que, algunes d'elles han sigut bastant gracioses.

PATRIOTISME I RELIGIÓ.

Per exemple, podem començar amb la segona nit a New Jersey. Resulta que em venia de gust menjar-me una pizza, per això vaig demanar-la a la meva habitació i, quan va arribar, la imatge em va crear esgarrifances...

Crec que serà millor que us document-hi l'experiència amb una fotografia:

God Bless America"???? Que deu beneeixi a Amèrica??? Però si és una pizza!!! Mai m'hagués pogut imaginar que a la caixa d'una simple pizza, pogués trobar alguna cosa així. Però on estic? On m'he fotut? Les cobertes de les pizzes son per posar publicitat no aquestes coses... Realment vaig espantar-me. No m'esperava això. Espero no convertir-me en algo semblant a ells! ( el patriotisme ja el tinc, però el cristianisme... ho dubto).

ARTICLES EXTRAVAGANTS:

Els americans son coneguts per les seves excentricitats i els seu invents una mica "inútils" però que tothom compra. Aquí. la "tienda en casa" és un fenòmen social, que reuneix a la gent en congregació cap a una de les cases del vecindari, per decidir en multitud, el grau d'utilitat que tenen aquests productes, i així comprar-los en massa.

No obstant, en aquest capítol no entraré a la "tienda en casa" convencional, si no que, donc un pas més i volia parlar sobre les ventes per catàleg al avions, durant els vols domèstics dintre d'Estats Units.

Anant de Newark a Denver i, posteriorment a Seattle, vaig poder tenir la "sort" (ja que em va colapsar el cap de les paranoies que havien a l'interior) d'observar un catàleg, d'aproximadament 200 pàgines, amb multitud de productes inútils i caríssims. La companyia presumeix de ser els primers en el ranking de ventes en aquest tipus de serveis. Perquè veieu que no menteix-ho, l'empresa es diu Sky Mall (www.skymall.com). Si la visiteu, segur que trobeu algu interesant...

Quan vaig començar a veure els productes, va ser algo increible. Pots trobar des d'una escultura de bigfoot (a tamany real) pel teu jardí, fins escaletes perquè les vostres mascotes no estirin les potes al baixar del cotxe o el llit, passant per sabatilles d'esta per casa, amb llum per quan us aixequeu a les nits. Però, si us plau, fixeu-vos en alguns dels productes estrella que a mi realment m'han fascinat:

* Protector de les boles de remolc??

Jo pensava que això es protegia amb una pilota de tenis trencada, però aquí a USA no son tan "cutres" com nosaltres. Ells donen una toque "cool" a toc lo que poden. Sota la meva modesta opinió, aquest ninot protector, realment em porta esgarrifances... Fins i tot crec que esta demanat clemència amb les potes. :S

* Gran amor per les seves mascotes

Ben sabut es, que els americans estimen i entenen moltíssim a les seves mascotes (que li diguin a Brian de Padre de Familia. Per cert, que he llegit a Internet que Braian està secretament enamorat de Lois a la serie, algú estava al corrent d'això???). Doncs aquesta companyia de venta per catàleg, s'ha esforçat moltíssim en intentar que qualsevol gos tingues tots i cadascun dels trastus inútils que pot tenir el seu amo. No mostraré tots, perquè em tancarien el blog, però aquí van un parell força gracioses.

Pels viatges en cotxe, aquesta empresa a creat una espècie de cadira, amb la qual el gos pot anar totalment fixat i així, si pateix una accident, està segur. Te fins i tot cinturó de seguretat! Però... Vols dir que aquest gos està còmode? Ja pot respirar?? Ja es pot moure una micona?

Particularment, a mi, aquest m'encanta. És una espècie de finestra per les mascotes dels jardins americans. A veure, no entraré en el grau de utilitat del producte, però, jo si fos gos, i tingués aquesta finestra, estaria més entretingut.

* La importància de la salut.

Una de les seccions més importants d'aquesta revista, és la que es dedica conservar la salut. He trobat una "eina", mitjançant la qual pots estirar-te les vertebres de la part baixa del cap. (Realment tinc la certesa de que hi ha gent que necessita fer aquest exercici, osigui que no fare comentaris) però l'aparell en si, sembla construït per una altre tipus de funció. Que cadascú, tregui les seves pròpies conclusions.

* A que dedica el tiempo libreeee

I a que dediquen el seu temps lliure els americans, a part d'intentar suïcidar-se amb un aparell d'estirar vertebres, tractar als seu animals com a prínceps, deixant-los veure el carrer de davant i posar escenes grotesques i sexuals a les boles dels seus remolcs?? Vale, dons aquesta companyia et dona moltes idees:

Es cert, que als americans li encanta fardar dels seus ídols, els quals han sigut famosos per tot el mon. Dons bé, que millor que passar el temps amb un dels ídols més importants de la història? Aquesta revista et dona el privilegi de poder-te comprar, per aproximadament 200$, una copia "exacte" del inigualable e inimitable Elvis Presley! (Només el cap, gràcies a Deu). Dons si si, la gent està tan malalta, com per comprar-se aquest ninot que canta les cançons més conegudes i et parla, utilitzant les més famoses entrevistes que va fer al llarg de la seva vida... -0 Sense comentaris!

I en el cas de que t'avorreixi escoltar al rey del rock, sempre pots comprar-te aquest crossword, que crec jo, trigaran molt en acabar. Encara que si algu té espai a ca seva per penjar això, crec que te diners per fer altres coses...

Bueno, com podeu veure, Estats Units és una altre història. Aquí la gent esta fatal, busca un tipus d'utensilis i fa servir una mena de frases i cares que poden arribar a acollonar-te. Al cap i a la fi, sempre han sigut cal.lificats de rarus.

Tinc moltes més coses que explicar, però crec que no és el moment. En quan tingui noticies fresques us ho faré saber.

Molts petonets a tothom!

Vol a Seattle i arribada

Buenu, s'ha acabat la setmana a luxe complet a l'hotel Sheraton a New Jersey i, ara, crec que toca enfrentar-se a lo realment complicat d'aquest viatge. Instalar-te a casa de gent que no conèixes, cumplir les normes d'aquesta casa, fer-te càrrec d'un nen que has vist en dos fotus, preparar-te per trobar-te en converses de les que no entens re i estar separat durant un any de la gent que t'estimes. Uauuuuuuuu! Si ho penses així, QUINA MERDA D'EXPERIÈNCIA. En fi, crec que quan t'adaptes i comences a poder articular més de tres sons amb sentit, la cosa no es tan complicada. Ja us ho diré...

Total... Resulta que divendres marxaven de New Jersey cadascun cap al seu destí i vaig agafar la meva maleta (trencada) i totes les meves coses per agafar dos vols més, d’unes 8 hores en total i suportar un jet lag adicional de 3 hores més. No es necessari dir, que vaig tenir més aventures que explicar, com per exemple, quan vaig arribar a aduanes i resulta que en van tenir, més o menys, un 25 minut registrant fins el dobladillo del pantaló, posant-me polvos a l'ordinador i buidant tota la meva bossa de mà… Que tinc cara de terrorista potser??? O que, encara que portant una única maleta de 20 kilos, vaig tenir que pagar 15$ per poder facturar-la i enviar-la a Seattle!!!!!! Lladres!!!

En fi, per acabar de arrodonir el viatge, quan vaig arribar a Denver, on tenia que agafar una altre avió a Seattle i on esta completament plagat d’homes gordus, amb botes de punta, grans barrets i ballant country, la senyora em va comentar la feliç noticia “Su ticket de vuelo ha sido cancelado” Nooooooooo! Otra vez noooo!. Gràcies a que venia amb mi una de les destinades a Seattle (la brasilenya) per solucionar-me el problema… Acollonant!

Buenu, per sort o per desgracia, estic a Seattle. Vaig arribar el divendres 24 sobre les 10.00 de la nit aquí (aprox les 6 del mati a Catalunya) i realment estava massa cansada per pensar. Aquest matí, ha deixat de ser tot massa macu i, realment, em plantejava massa les coses. Realment aquest es el meu lloc? Puc fer-me carrer d’això? No podré parlar mai angles, es massa complicat…. Per sort, la meva família, m’ha portat a classes de ball amb el nanu, m’ha portat a dinar a un restaurant preciós am un tramvia a l’interior, i a passejar per conèixer Seattle. No he fet fotus perquè la càmara que algu em va regalar ja casi que es nega a enfocar i de 26 fotos 1 surt be. Simplement, he deixat d’intentar-ho. Suposo que aquesta setmana em compraré una nova càmara per seguir informant-vos.

Ara les coses han tornat una mica al seu lloc. Estic trista i us trobu a faltar, però em trobu en una casa americana, amb el sol entrant per la gran finestra i donant-me a la cara, escrivint i escoltant Sublime (i resulta que no es meu, que es del pare de la casa). Ja sabeu com soc, i em fixu en les senyals (qui no ho sàpiga, m’encanta Sublime) i escoltar música, que no es teva, que tu has classificat com la música que tu escoltaries quan estiguesis a America… es una senyal!! XD.

Es a dir, que te les seves coses bones i dulentes, però crec que es el moment de quedar-me aquí i madurar. Potser m'equivoco, però tampoc perdo tantes coses, no se, el resultat d'aquest moment filosofic, en el próximo capítulo...

La veritat es que Seattle es semblant a aquest pobles de muntanya de Catalunya, però industrialitzat. La veritat es que es molt maco, perquè en el mateix indret tens l’oceà pacífic, una muntanya enorme nevada, un port industrialitzat, un conjunt de gratacels enooormes i toooooooot verd!

A Seattle, cosa que també m'ha sorpes, també hi han frikis. Es ben famós al downtown (centre de la ciutat) el gran spoonmusic. És un home que porta uns 50 anys a Seattle fent música amb dos culleres de ceràmica i donant-se cops a totes les parts del cos… bastant esgarrifant!

Ah! I una cosa, per les meves nenes que estan a l’estranger, que sapigueu que esmorzo cada día pa amb tomàquet! Jajajaja.

I per concluir, puc intentar definir, després d'una setmana visquent aquí, com em embla els EUA:

* Tot fa olor a salsa barbacoa
* Que ningú parla català
* Que puc caminar descalça per tota la casa perquè tot es moqueta XD

Molts molts molts petons i abraçades. Que us estimu molt i que esperu que estigueu be. En principi, a partir de la setmana següent estare conectada a les tardes (hora de Barcelona) al Skype i al Messenger i, permanentment, al Facebook, osigui que si necessiteu algu aki estic, a 9.000 kilómetres, però aquí estic.

5 dies a New york i New Jersey

Resulta que me passat tota la setmana a un hotel de New Jersey amb piscina, jacuzzi, sauna, mitja pensió, amb molt bon menjar... Però m'ha tocat anar tots els díes a classe, des de les 08.00 del matí fins les 17.00 i la veritat es que, entre el viatge, les 8 hores de classe a les que (siguem francs) no estic acostumada a fer i el jet lag que tinc (m'ha donat per aixecar-me a les 06.00 i no tornar-me a dormir (un bonic habit)), estic morta.

El dimarts, després de les 8 hores de curs, men vaig a anar a veure New York (buenu, això que es pot veure en un autobus durant 4 hores, parant únicament 10 minuts per fer fotos i 20 per comprar i sopar), en fi, deu ser una costum americana això d'anar tan estressat... Deu n'hi do el que e fet en aquestes 4 hores:

* Vaig veure 5th avenue i no vaig poder treure els ulls del peassu diamant que estava a la porta de Tiffany's (i això que jo estava a l'autobús... axí que podeu imaginar el tamany), també estava la botiga de Disney, increiblement gran amb uns ninots del tamany de les parets de ca ma mare...

* L'estàtua de Colón (si, sembla ser que també tenen una estàtua... (la mateixa :O))

* Rockefeller Center (on ens van donar el super privilegi de fer algunes fotos (10 minuts¿?¿? uooouuh!)

* La zona zero (on, com tothom diu, no hi ha re)

* Central Park (a la obscuritat i a una velocitat bastant escandalosa (Crec que he de donar gràcies al cel que no hagi mort per la manera de conduir de l'autobusero :S))

* L'estatua de la llibertat i l'empire States (aproximadament la vaig veure a una distancia d'un 30.000 kilómetres (o tres peus com diuen aquí) o sigui, que molt bonica!)

* Time Square (això si que em va agradar, es algo impressionant, moltissimes llums d'una intensitat al.lucinant i moltes botigues i restaurants, encara que per acabar d'inaugurar New York, que millor que anar al primer McDonalds que vaig poder trobar jajajaja. Encara que també, vaig anar a la gran botiga de M&M's a on vaig fer la foto a un "blue fever Saturday night". (Per favor, fixeu-vos en les plataformes) i, per l’ho que he llegit, es veu que l’anell es d'Swarovski(Es cert!!!!))

El resultat final es que la ciutat es molt molt maca, però igual que a les pel.licules, i es que, em fot dir-ho, però no tinc la sensació de que estigui a Estats Units. No se, m’agrada moltíssim el que veig i es completament diferent a tot lo que he vist fins ara, i no s’assembla en re a Barcelona, però encara així, no tinc la sensació d’estar a USA. L’únic que tinc es sensació de no entendre re (això que parla aquesta gent no es angles, es xino) sensació de fred ( sembla que estigui a Puigcerdà en ple gener i això que estem a l’octubre….), sensació de gana. He de dir, que deixar de fumar ha sigut cosa massa fàcil, no se si després em vindrà el monu, però de moment, al estar en una altre mon, fent altres coses i no veure a ningú fumar, m’ho està posant massa fàcil. Portu una setmana sense fumar i tot va be, l’únic problema es que me gastat tot els diners que e estalviat en tabac en menjar, ja que sempre tinc gana jajajaja i lo fotut, es que la majoria son merdes salades i xocolata :S.

Crec que si no moru d'un atac de sucre seguiré la meva história una micona més tard.

Presentació i arribada a Newark

Buenu, com es sabut, els blogs són públics. Per aquest raó i perquè no vui semblar mal educada, aprofito per saludar a tots aquells lectors que caiguin per casualitat al meu blog. Però de totes maneres, es important comentar vaig decidir fer un blog redactant les meves aventures i desventures durant aquest viatge, i on els meus amics tinguessin clar que encara estic vivia i no en un procés de trafic de blanques. Pels perduts: us inform-ho, que soc una catalana de 24 anys, que està a Seattle fent un programa d'intercanvi i cuidant un nen de 7 mesos.

Buenu, comencem:

Nineeeees! Ninuuuuus! Com esteu?? Començar dient-vos que us trobu moltissim a faltar i la veritat es que estic prenent consciencia e la bojería que he fet, però tranquils, de moment no em tallu les venes... Demà potser! Buenooo! Ja e arribat a USA! Encara no m'ho crec, però m'han dit que aquest lloc on no entenc a ningú i tot es tan gran es USA. Ja se que fa una setmana que tic aquí i no he explicat com va, però, us ho creieu o no, realment he estat moooolt, moooooooooolt ocupada.

Com sabeu, vaig sortir de Barcelona el 20 d'octubre a les 12.00 i vaig fer escala en Munich. I agafava una altre vol a les 13.45 que em portava a Newark (New York). El primer problema va arribar, quan arribant a Munich i carregada fins les celles (ordinador, bossa de mà que pesava 9 kilos, la jaqueta, el jersei, la bufanda (tot per no pagar excés de equipatge)), men vaig a la oficina de check in i la dona em diu en un angles "alemanisao". ¿Pots seure un moment aquí?. mmmm, bé, perdona però tinc que agafar un avió en menys de mitja hora i encara haig de facturar!. Be, diguem que em va tenir al voltant de 35 minuts esperant per dir-me, simplement, NO HI HAVIA LLOC A L'AVIÓ!!!. Perdonaaaaaaaaaa???? Imagineu-vos a la Tània que només sap dir en alemany "Kartoffen" intentant explicar a la dona, que tenia 10 minuts per anar a buscar l'avió. Finalment, va venir un tio que sabia parlar angles, i parlant amb no se qui i comprovant el bitllet, em va solucionar el problema. Ja em veieu corrent i corrent, amb tota la parafernalia cap a la porta de l'avió, que estava com a 300.000 kilòmetres i jo sentint el meu nom per megafonia... Buenu, ja havia de donar la nota d'alguna manera. Al cap i a la fi, el viatge a Newark va ser bo, però quan vaig arribar a Newar i tot semblava anar sobre rodes, vaig a buscar la meva maleta i tot anava lo contrari, sense rodes. Resulta que a la meva a maleta no l'hi faltava una roda, sino que li faltaven 2!!!!! I a més, eran les dos del mateix costat, amb el que era bastant difícil fer-la rodar. Us imagineu de nou anar fins fora de l'aeroport amb tot el que portava fins al moment, més la maleta de 20 kilos amb nomes 2 rodes!! Un xou! Pero es que arribu a agafar el autobús que em portava l'hotel i .... sorpresa!!!! Resulta que no hi ha lloc per mi ni per una altre (si, vaig arribar l'ultima per la merda de la maleta). Dons, torna a entrar a l'aeroport i vaig tenir que espera uns 3/4 d'hora més, i per això vaig arribar a l'hotel que serien aproximadament les 10.30 i sorpresa!!!... El restaurant estava tancat! jajajaja. Uenu, com podeu veure, ha sigut un vol bastant accidentat, però estic be.