4 MESOS I PUJANT... IM ALIVE.

Si, ho se! Fa moltíssim que no escric, però es que entre l’ocupada que es estic amb la merda dels cursos i buscant les millors reserves pels viatges i la falta d’inspiració que m’ha eclipsat durant aquest temps, vaig preferir donar-me unes vacances literàries, a veure si em sortien algunes idees enginyoses amb les que il.lustrar... (Evidentment no ho he aconseguit, però alguna cosa haure de dir...)

Dons be, ja he arribat als 4 mesos a terra yankie i les coses segueixen donant-me emocions contradictòries. És cert que m’encanta estar aquí, és cert que he trobat gent que m’ha ensenyat diferents maneres de veure la vida i he conegut diferents històries que m’han fet donar una volta més a tot el que he viscut (durant la meva vida) i el que em tocara viure en uns quants anys. Ja se que sona molt filosòfic, però és cert que m’he trobat persones que m’han donat lliçons d’humilitat i de les que molta gent hauria d’aprendre. Encara que també m’he trobat nenes malcriades i consentides. Molts sabreu sobre la meva última baralla amb una de les nenes d’aquí, i es que el estar sola a l’altre punta del mon, m’ha fet ser una mica més dura e independent. Ja no aguanto les xorrades d’una nena mimada. Però la veritat es, que al meu blog no hi ha lloc per mals rollos. Ho sento!

Canviem de tema... Com deia, ja porto 4 mesos aquí (camí dels cinc) i es hora d’eval.luar una mica la situació en la que em trobo. En el tema físic estic en un dels meus pitjors moments... L Em trobo amb 9 kilos més i una panxa amb personalitat i decisió pròpia. Per cert, que la Júlia l’hi ha posa’t nom... Us presento a la Peggy sue! (Jo l’havia apostat per Tracey, però vam pensar que era un nom amb una mica de mala reputació). Però bé, el nom final és americà i autèntic, com la panxa (que en quan torni a Barna l’aniquilo), com no podia ser d’una altre manera. Però el problema es com és possible que anant en bicicleta uns 40 minuts tres vegades per setmana (si, tinc pinta de friki, però vaig en bici), caminant 30 minuts a “paso ligero” una vegada al dia i tenint tres classes de step a la setmana, hagi engreixat aquesta barbaritat. I es que he arribat a la conclusió de que l’aire americà, te un component diferent a la resta d’Europa, i que gràcies a ell, m’engreixo a cada bocanada d’aire... Vale!!! Es cert! Potser el McDonald’s, els Crunch, els m&m’s, els pankakes, els cafès de mig litre, el vi, el Red Robin... ajuden, però el que si que és cert es que no es necessari menjar en tots aquests puestos per engreixar-te. I es que posaria la ma al foc en que una taronja de Califòrnia , engreixa més que una taronja de València. No se que serà l’ingredient secret, però hi ha alguna cosa, en absolutament tots els aliments, que et fan engreixar-te més i més i més. En quant sàpiga que es faré un documental d’aquest super revolucionaris i ho denunciaré a la salut pública (del pal Super Size Me). Si que es cert, que també he de tenir en compte que l’ansietat em menja. Diga-li que es degut a que vaig deixar de fumar (encara que ja fa 4 mesos d’això i que ja hauria d’haver passat el mono) o l’estar tot el dia currant a casa. Això últim ho porto fatal, i es que molts de vosaltres sabeu que jo estava tot el dia fora de casa i conviure amb un frigorífic (de tamany americà) 9 hores que dura la meva jornada laboral, no és fàcil per ningú. O sigui que he passat de menjar unes tres vegades al dia, si es que arribava (quan vivia a Barcelona) a menjar unes 234 vegades al dia. ... Ja! Potser es normal que m’hagi engreixat 9 kilos no??? De totes maneres, si algú te algun consell per treurem aquesta gana/ansietat/comportamentcompulsiudenenaquesaburreiximenja, que m’imformi, que tot serà agraït.

Com es lògic i com tinc molt temps lliure (no només em dedico a menjar), em dedico a pensar, amb el que he pensat moltíssim en el meu futur i he pensat també que podria estudiar alguna cosa aquí que em serveixi quan decideixi que collons vui fer... perquè això és un altre tema... que es suposa que vui ser quan sigui gran?? Dons no ho se. Hi han diferents opcions que em corren pel cap, però encara no estic segura de re.

Una de les opcions es fer el curs de despaxadora de vol, si aquest curs que has fet tu Ana Maria (Que per cert no se si al final el vas acabar i si val la pena), let me know! I així m’ajudes a decidir. Per qui no sàpiga que es aquest treball, tracta de realitzar informes sobre la viabilitat dels vols a l’aeroport. És a dir, que tu, tenint informació detallada, realitzes una espècie de conclusió en la que dius si el vol pot sortir o no. I després hi ha algun superior que ho revisa. Pinta be, bon sou, horaris intensius, possibilitat de promoció i una feina que em crida (ja sabeu que a mi el treball d’oficina em fa chiribitas a l’estómac) i a sobre tinc “casi” turisme i l’anglès de puta mare (sense contar amb els altres idiomes que estic estudiant). Problema: el curs te un cost de 3.000 euros i (digueu-me cómode) però has d’anar a treballar cada dia a l’aeroport de Barcelona. I, la veritat, el meu lloc de residència, pel moment és invariable. O sigui...

La segona opció, es fer alguna cosa directament relacionat amb empresarials o comerç exterior. Utilitzant l’anglès i els idiomes que estic estudiant ara (portuguès e italià) podria aconseguir alguna cosa, però clar, no soc ningú sense un crus de comerç exterior o empresarials. Empresarial seria genial, però es car i necessito temps i passar-me a estudiant durant 2 anys més... ui ui ui que em dona una mica de pal. Lo bo, es que podria fer algun curs aquí (d’empresarials i marketing, més que de comerç exterior) i que podria trobar una feina al Maresme fàcil.

La tercera opció (opció que és combinable amb altres), seria treballar al museu egipci de Barcelona. Se que turisme no el tinc acabat i que no tinc cap curs especial.lizat en Egipte, però des de petita em crida la idea de fer-ho, encara que es sempre per hores. Problema, és a Barcelona i aquí no em puc fer cursos rel.lacionats, però els idiomes si que els podia fer servir.

Una altre opció es intentar centrar-me en el francès i l’alemany e intentar treure’m la carrera en 6 mesos i posar-me a treballar en algun banc. Hi esta be perquè pots treballar a prop de casa, però pel que m’arriba a les meves oïdes sobre Barcelona, es que la crisi esta fatal i no se jo si es viable. Però bueno, el sou una mica baix però molt bons horaris.

Per últim, una bona opció seria el fotre’m en marketing, relacions publiques i/o organització d’esdeveniments. Podria fer alguns cursos aquí (més tirant al marketing) i quan tornes a Barcelona, potser anar a fer alguns cursos en altres llocs (com he vists un cursos a Milà boníssims, cosa que la Silvia i jo estem mirant... com a última bogeria abans de assentar-nos com persones civilitzades i series, buscar marit i crear una família :o (jamaaaaaaaaaas!! jajajaja). El problema: He de treballar a Barna (per organització d’esdeveniments) i per la resta seria difícil trobar alguna cosa pel Maresme.

Bueno, després de fotre-us tota aquesta parrafada i que us doneu conta del liu que tinc al cap, us agrairia molt que em donéssiu la vostra opinió. Que creieu que és més viable o que és el que em pega més... m’ajudaria molt aclarir les meves idees.

L’últim que em queda per explicar és com d’adaptada estic a aquesta ciutat... Dons be, es suposa que l’adaptació es basa en com reacciones a les diferents situacions i persones que et vas trobant. Respecte al meu anglès, la veritat es que està millorant per dies, inclús estic acabant de llegir el meu primer llibre en anglès (cosa que no hagués imaginat mai).

És una novel.la de riure (com comprendreu no em posaré a llegir filosofia) que li aconsello a qualsevol persona que vulgui riure un rato. Es diu “Shopaholic and sister” i probablement la coneixereu perquè acaben de treure la peli d’un dels llibres de la mateixa protagonista (encara que no se si ha arribat a Barcelona). Va d’una pobre nena rica, que te obsessió per comprar qualsevol cosa. A més just s’ha cassat i ha trobat una germana (per part de pare) que no coneixia. Ella intenta que la germana sigui com ella (tot es fashion, estic tot el dia comprant...), però la germana és una cutre i garrepa al.lucinant... Amb el que es produeixin situacions bastant bones.

Respecte al temps, no se si jo m’estic acostumant al fred o el fred esta canviant cap a millor. L’ho cert és que la primavera ve en uns 20 dies (si es que el que tenen aquí se l’hi pot dir primavera) i no puc esperar més. De totes maneres aquí esta sortint el sol i l’altre dissabte vaig estar tot el mati tirada sobre una manta a un parc prenent el sol. I això que estàvem a febrer i a uns 10 graus! Però em fa sentir francament esperançada, ja que si tot segueix així, podée utilitzar bikini a l’estiu (creuarem el dits i seguirem informant)

Però una personeta em va dir (Mar, que converses mes filosòfiques que tenim últimament), que l’adaptació a un nova ciutat, es mesura en petits aspectes com... Has trobat un perruquer?? Ja jaja. Quan la Mar em va fer aquesta pregunta, vaig tenir que baixar el cap, perquè te tota la raó. I la resposta és no, no he trobat perruquer (ja sigui per por a que em destrossin el cabelll o perquè tinc que pillar una autobús i em fa pal jajaja) i això indica que no estic adaptada. He de dir, que el meu següent objectiu es trobar perruquer, amb el que em quedaré molt mes tranquil.la (a més de que el meu cabell s’alegrara d’aquesta solució).

Per la família, tot segueix com abans, són frikis però bona gent. De totes maneres estic saturada de tant nen i tanta sanitat i fòbia a tot en general. Menys mal que aquesta tarda me’n vaig a fer l’experiència Zambi-juju. El roadtrip més esperat de la temporada. Començant a LA, continuarem per Las Vegas i acabarem a San Francisco, conduint amb la melena al viento, sobre el nostre mustang vermell descapotable per tota la costa del pacífic. El mustang encara està per concretar, i el que passi en mig de les ciutats de parada.... també (quin perill!)

En aquest post no he posat fotos (tampoc te molt de sentit) però heu vist les fotos dels cotxes antics que he penjat al Feisbuk?? Ja se que estan tots oxidats i vells, però a mi m’encanten. Resulta que un dia camí del gimnàs, em vaig perdre (que raru) i vaig trobar una espècie de cementiri de cotxes. Un escampat amb tots els models que podeu veure. Si algú l’hi agraden aquestes tonteries com a mi, que es passi per la meva pàgina, que segur que disfruta tant com jo!

Com nota de despedida, us vui posar un vídeo que em va ensenyar el Marc (gràcies carinyu, que ja et vaig dir que em vas alegrar el dia), per això vui ensenyar-lo a tothom, encara que es molt possible que ha data d’avui hagi sortit a l’APM. Per qui s’hagi despistat aquí el te.

http://www.youtube.com/watch?v=csy3iDL2FLo

Bueno, jo os deixo (que aquí són les 1.00 de la tarda i jo encara no he fet la maleta), cosa bastant típic en mi, no estar llesta fins l’últim moment. Però espero que tots estigueu be, que us trobo a faltar, vale?? I a tu Juuuuuuuu, et veig en 9 horeeees!!

Molt petoooons! I espero no trigar tant en escriure la pròxima vegada.

O meu primeiro festival brasileiro (La meva primera festa brasilenya)

Molts sabeu que des de que vaig arribar, vaig amb una nena que es diu Marina i molts sabeu que ella és brasilenya. Dons bé, era d’esperar, ja que aquí hi han moltíssim brasilers, que em trobaria amb més gent d’aquest país. No només au pairs, sinó gent que ha emigrat aquí per motius econòmics, ja que a Brasil les coses estan molt més pitjor que a Barcelona. Sense posar detalls en les diferències econòmiques del país, una persona amb un bon treball a Sau Paulo, cobra aproximadament uns 300$ americans al mes. Mentre que aquí, una merda d’au pair cobra aproximament 180$ per setmana, mentre que una Babysitter amb papers americans cobra uns 180$ per 9 hores de treball. Feu contes i tracteu d’imaginar perquè la gent emigra...

Bueno, aquest no és el tema. La cosa es que, un dels grups amb els que normalment anem, són brasilers. Són super bona gent, ja sabeu que diuen dels llatins... Es preocupen cada dos minuts si estas còmode, si t’ho estàs passant bé, si necessites més beguda o més menjar... Ja ho vaig notar amb la família de Monique quan vaig estar a Mèxic, però veig que els brasilers són de la mateixa pasta.

A part d’això, i ja que estic tot el dia envoltada de brasilers, he decidit aprendre portuguès i a ballar samba. Del ball, ja domino el primer pas i el que tinc que fer amb les mans jajajaja. El problema és que es suposa que ho de fer suuuuuper ràpid... i no és el cas! Total, que en comptes de ballar samba, sembla que estic donant saltets, però bueno, tot es qüestió de temps i pràctica.

Respecte al menjar, la veritat es que ja havia provat la cuina brasilenya, ja que poc després d’arribar aquí vam anar a un restaurant brasiler a sopar. Però a aquesta festa, el menjar era més casolà. Per una altre banda, el motiu de la festa era l’aniversari d’una de les noies del grup i l’han fet una festa sorpresa. La festa ha començat a la 1 de la tarda i jo me anat a les 8.00 i la cosa seguia... La veritat es que es increïble l’energia que tenen, ja que s’han passa’t tot el rato cantant i ballant, amb guitarres, tambors i una espècie de pandereta, després de menjar, per suposat.
L’únic que havies de portar era el que tu volies veure i una vegada allà disfrutar. Primer de tot amb el menjar típic brasiler que hi havia:

· Feijoada: És un dels plats més típics de Brasil i eta fet de frèjols i carns rostides. És molt similar al típics “cocidos” (al menys el que feia ma mare). Després l’hi pots afegir arròs blanc i farofa.

· La farofa és una guarnició molt típica i que esta feta de farina de mandioca.

· Després també hi havia una amanida amb cogombres (cosa que des de que havia arribat aquí ni ho havia vist), tomàquet... amb una salsa de pebrots, oli i vinagre.

Després, com no, faltaven les caipirinhes i altres perilloses begudes alcohòliques que tothom portava. En fi, una nova experiència que afegeix-ho a aquest multicultural any! Us poso algunes fotos!

La segona de la primera columna, Andressa, la que complia anys. L’última de la segona columna, la Feijoada. La resta són fotografies dels músics i dels presents.

A DIOS PONGO POR TESTIGO... QUE JAMÁS VOLVERÉ A UTILIZAR PAYPAL!

Bueno, per començar, comentar-vos que ja m’he comprat la meva càmera de fotos. No crideu tots a l’hora... ja se que he trigat un cullo en comprar-la, però no ha sigut culpa meva i perquè us quedi clar, us explicaré la superodisea per poder fer-ho. Però abans us dic com és, no??

És una Fujifilm S2000 HD, amb un zoom òptic de 15x i amb 10 megapíxels i és la meva nova millor amiga! La veritat es que a l’hora de fer fotos nocturnes encara no ens portem molt bé, però de dia la nena es comporta. Bueno, jutgeu vosaltres mateixos. Totes les fotos de Hawaii van ser fetes amb aquesta càmera. Que us sembla?? Espero que les opinions siguin positives...

La vaig acabar comprant per 246 $ (189 euros) amb la bossa, el carregador, les bateries, la targeta de memòria de 4GB i els gastos d’enviament. Crec que va ser un bon tracte no?

En fi, ara que ja us he explicat una micona (no us faré un informe complet), us explicaré l’aventura per poder aconseguir-la.

Era principi de desembre, quan començava ja a plantejar-me seriosament el comprar-me la càmera i a tenir clar quin era el model que volia, va ser quan vaig trobar una oferta irresistible a Ebay. 269$ per la compra de la càmera, la funda, un trípode, la targeta de memòria de 7GB, el carregador, un adaptador per llegir les targetes de memòria i un kit per netejar les lents. La cosa pintava bé i cap al 5 de desembre vaig fer la comanda. L’única condició que hi havia era pagar per Paypal i jo... (que no ze ni que é ezo) vaig donar al botonsitu de compra!

Això també ho explico, a més de que rieu, perquè ningú torni a confiar en Paypal (capullustrossosdescoria). Pobrets, no són tan cabrons, però són uns liantes i a més, que collons... el client sempre té la rao!

Resulta que la primera cosa amb la que estic en desacord, es que no et diuen que la conta no l’ha pots obrir al moment, sinó que després de posar totes les teves dades, has d’esperar uns cinc dies laborables perquè t’enviïn una contrasenya a la teva conta corrent i, amb aquest número, validar la conta de Paypal. He d’aclarir de que vaig obrir-la amb el banc de Barcelona, ja que, encara, no tenia ni conta ni diners a USA.

Per mi ja era una putada, ja que l’oferta de Ebay era només per 7 dies, amb l’ho que si es trigava una mica més jo no podria pagar. Però als 5 dies (tenint en conta que hi havia un cap de setmana al mig) vaig rebre el codi i vaig introduir-lo a la pàgina web amb el que vaig aconseguir validar la conta i fer el pagament. Just a temps... Però ... no podia ser tan fàcil no??

La meva sorpresa va ser, quan vaig rebre un mail del venedor d’Ebay, dient-me que pagués la càmera, ja que estava reservada per mi, i la oferta estava a punt de caducar. Jo vaig mirar a la pàgina web de Paypal y allà, sense cap tipus d’informació més, apareixia un gran cartell que posava “Conta amb irregularitats”. No fa falta dir, que cap personatge de Paypal s’havia posat en contacte amb mi, i jo no podia fer una trucada a Barcelona per parlar amb ells (m’anava a sortir una mica car i amb el canvi d’horari, mai els pillava oberts). Per això, vaig enviar un mail, preguntant el que havia passat. Ells em van contestar, evidentment un dia després, que necessitaven una serie de documentació per validar la conta. I jo preguntant-me: I perquè collons no l’heu demanada abans??? Ja que ningú em va dir i en cap lloc posava que havia d’enviar aquesta informació.

La documentació era, un extracte de la meva conta, un document que provés la direcció de correspondència (una factura o alguna cosa així) i el meu DNI. Evidentment, a la meva maleta camí de Iuesei, no vaig portar ni una factura de casa meva, ni un extracte de conta, amb el que després d’explicar a Paypal que jo vivia a Usa e intentar solucionar el tema per una altre costat (sense èxit), vaig comentar al venedor de Ebay que tenia aquest problema i que no podia pagar. El senyor, molt educat, em va dir que em reservava l’oferta encara que estigues caducada. Per això, vaig moure cel i terra perquè ma germana des de Barcelona m’envies aquest documents, el més ràpis possible i dos dies després els vaig enviar per email.

Quan vaig rebre l’email de resposta del senyorets de Paypal, ja feia aproximadament uns 17 dies que havia fet la comanda per Ebay. L’email, evidentment, no eren bones noticies. Em deia, que jo estava visquen a Usa, i que, per aquest motiu, no podia obrir una conta a Paypal i que, per tant, no podia pagar. Jo crec que m’hagués cabrejat igual, però a sobre ja m’havien tret els diners de la conta, per l’ho que em vaig cabrejar molt més.

I el que tenia clar que no anava a fer, era obrir-me una conta a USA i tornar a fer el procés, perquè això em portaria tranquil.lament 15 dies més. Per tant, tota decidida, vaig enviar-li un mail al venedor d’Ebay, dient-li que si podia pagar per targeta de crèdit. Ell em va dir, que ni pa tras, que l’única manera de pagar-li podria ser un xec postal. Però clar... Amb els xecs postal a Usa, ningú t’assegura que arriben al destí. I si no arriben, perds els diners del xec que has enviat. Com última opció tens una espècie d’assegurança, el cost del qual són aproximadament uns 50 $ per xec (Taaaaaaaaaaaaas flipaaaaaaaaaaaant!!!!)

Després de rumiar-ho, l’hi vaig dir al d’Ebay que ho sentia molt però que no anava a enviar el xec i que anul.les la comanda, ja que havia intentat fer l’impossible per pagar-li i no havia sigut possible. Ell, em va dir que cap problema, però que tenia que pagar 20 dòlars per despeses. Com bona catalana... no l’he pagat i el nanu no para d’enviar-me mails perquè li pagui.

Llavors vaig dir, vaig a buscar una altre oferta i cap al 20 de desembre (te collons la cosa), vaig fer la segona comanda a Newegg.com (molt bones ofertes per cert) pensant, innocent de mi, que m’enviarien el paquet en 5 dies laborables (com posava a la web). Però no va ser així. Entre les festes de nadal i les tempestes de neu, la meva esperada càmera no va arribar fins al 6 de gener...

O sigui que per culpa de Paypal, ara soc morosa a Ebay i no puc comprar i vaig tenir la meva càmera com 1 mes i mitj després. Moraleja: Mai utilitzeu paypal!!

Perquè després em digueu que lo que a mi em passa és normal.... XD

Aloha mai Maui- Hawaii! (Benvinguts a Maui – Hawaii!)

Si senyors!!! Un altre dels meus somins aconseguits! I no només perquè sigui un paradís, si no perquè com molts de vosaltres sabeu, en els últims temps he estat bastant interessada en el mon del surf i, quin lloc més idoni per visitar?? Don exacte, Hawaii!

Aquest conjunt d’illes volcàniques (unes 130, encara que moltes inhabitades), estan situades al centre de l’oceà Pacífic, a una distància d’uns 4.300 kilòmetres de Seattle (uns 14.200 kilòmetres de Vilassar de mar) i per arribar-hi has de agafar un vol d’aproximadament unes 6 hores (si es que pilles vol directe). La veritat es que haig de dir que ha sigut, amb diferència, el pitjor vol de la meva vida. Moltíssimes turbulències i un mareig que em va durar fins un dia i mitj després d’arribar…, però a valgut la pena! A més, una dada graciosa: vaig volar amb Hawaiian airlines i es curiós, perquè tots els seus treballadors són hawaians, és una clàusula que imposa la línia aèria per treballar amb ells.

Aquí teniu diferents paisatges de Maui

Nosaltres vam aterrar a l’aeroport de Kahului a l’illa de Maui, que és la segona més gran de tot l’arxipèlag. Però està formada per tres illes més: Lanai, Kahoolawe i Molokai (molt més petites).

Només trepitjar terra vaig sentir una onada de calor (vaig passar de 2 graus de Seattle a 27 graus de Maui) mesclada amb olor a sal, humitat i sensació d’estiu, que em va retornar la vida! Deu meu! No havia pensat mai que la calor fos tan important per mi. Se’m va canviar la cara, se’m va canviar l’humor, se’m van obrir els poros de la pell, vaig respirar profundament, vaig abandonar les meves Convers a l’armari, em vaig posar les xancles i, automàticament vaig saber, que absolutament re (ni un nen malcriat de casi 11 mesos, ni dos americans frikis) m’anava a rebentar el viatge! O sigui que.... Benvinguda a Maui!!!

La veritat es que no m’imaginava que m’agradaria tant, encara que hagi treballat, he tingut temps per tot. M’he posat morena, m’he cremat les meves taquetes, he fet turisme, he fet surf, m’he relaxat... I la sensació d’estar prenent el sol i banyar-te a la platja un 9 de gener, agrada a qualsevol! I, encara que no hagués fet re, simplement per veure com s’amaga el sol aquí, val la pena visitar-ho. Ja se que encara no he viatjat molt, però de moment, amb tots els llocs on he estat, em quedo amb Maui!

La veritat es que podria viure aquí... jajaja. Qui no? Se que això vaig dir de San Diego però... es que vosaltres mai canvieu d’opinió??? Aprenent definitivament a surfejar, treballant en un treball de merda i visquen tranquil.la, relaxada, prenent el sol en aquest paradís, amb un clima d’estiu etern. El problema es, que al ser un paradís, tothom vol venir aquí, el que implica que tot es caríssim. No només perquè esta a prendre pel cul al mig de l’oceà pacífic (i ja el transport puja el preu), si no, perquè es considera lloc turístic i tot es una mitja d’un 30% més car, sempre! Per una altre banda, els sous són similars a altres llocs d’Estats Units, però encara així, ja estaria jo disposada a apretar-me el cinturó!

Però també es veritat que jo venia amb una idea totalment diferent. No se perquè, però venia amb la idea de platges caribenyes i amb aigües turqueses. Es cert, que les platges són precioses, amb les palmeres i tota la pesca, però no es l’ho més bonic de Maui. A mi, realment, em van impactar les muntanyes amb els núvols tapant els cims. Perquè us feu una idea us dic que multitud d’escenes de la pel.lícula Jurasic Parc, van ser rodada aquí i tota la illa es igual que aquelles escenes. A part de muntanyes verdes i nuvoloses, també trobes una quantitat inhumana de botigues de souvenirs (encara que totes tenen absolutament el mateix). Camises hawaianes, collarets de flors, pantalons curts i vestidets, flors pel cabell, tovalloles a joc... no importa que sigui, l’única condició es que tingui colors extravagants i que sigui car! Una camisa hawaiana no baixa dels 40 dòlars i uns pantalonets 18!! Sense contar amb aliments bàsics com, un simple sandwich, trist sense casi condiments, 5 dòlars!!! K Així és el món del turisme, aprofitant qualsevol motiu per fer negoci.

La població hawaiana es ... com dir-ho... filipins però totalment morenos i o són molt guapos o no ho són gens! Però també hi ha una altre part de població, els que no són com filipins! (fàcil no?) Ara entenc on està tots els tius amb sex appeal de Seattle. Van agafar un avió i van venir a viure a Hawaii jaajaja. No, en serio! Lamarequeelsvaparir! Tracteu d’imaginar tius super morenos, fibradissims i fent surf... que més es pot demanar?? Però també tenen altres facultats (que després em dieu superficial...) Són amigables i tranquils. Tirant a la tranquil.litat andalusa... però més.

Hotel

En un altre viatge no hagués fet cap comentari sobre el lloc on em vaig dormir, però em veig en l’obligació d’enviar-vos algun document que demostri com eren las vistes d’e la meva habitació. He de comentar, que no era un hotel. Era una espècie d’apartament amb dos habitacions, un saló, una cuineta i dos banys, però des del que veies tota la platja i a l’horitzó les illes Lanai i Molokai. A més podies veure, molt a la distància, com saltaven les balenes. Vamoooos! Increïble!

Recordeu que venia a currar i, per això, no vaig ser jo qui va decidir ni pagar aquest hotel. Al principi, vaig pensar que eren una mica rates (una jefa d’una empresa de construcció i un jefe de software de Microsoft, no poden pagar un hotel??), però quan em vaig assabentar del preu per dia d’aquest apartament (200$), vaig entendre que potser contractar un hotel era un preu excessiu. Si el cost diari de l’apartament era el mateix cost que el lloguer del meu antic pis a cerdanyola... Mensual! Deu meu que car!

Bueno, de totes maneres, el pis era perfecte però per l’ho que em vaig enterar era que el pis estava en venda. Jo vaig fer treball d’investigació perquè us feu una idea dels preus. El pis feia uns 60 metres quadrats i s’estava venent per aproximadament uns 550.000$, un 427,260 euros (uns 71 milions de les antigues peles). I vosaltres teniu collons de parlar de la crisi immobiliària a Barna??

Per acabar-ho d’arrodonir us adjunt-ho un vídeo on podeu veure les vistes de la meva habitació. És el meu petit regalet des de Maui. Quan esteu estressat, us poseu el vídeo, respireu i penseu que esteu a la platja... Tot serà molt millor!

Parc Nacional de Haleakalā

Com us he dit, també he fet turisme, i vaig anar a fer una excursió al Parc Nacional Haleakalā. Aquest parc nacional es troba situat a l’est de l’illa i el seu nom significa “casa del sol”. És un parc nacional amb moltíssimes plantes i animals que no existeixen en cap altre punt del planeta i, moltes de les quals es troben en perill d’extinció. El parc també te un volcà, del mateix nom que el Parc, i te el cràter volcànic inactiu més gran del món amb 700 metres de profunditat i 34 kilòmetres de perímetre. La veritat es que es bastant impressionant, similar a les fotos que he vist del Gran Canyon, però, segurament, en petit i també té aquest color vermell i marró.

Diferents visions del cràter i del cel des de la cima. Aquest cel és diferent a tot el que he vist fins ara.

El nostre resort (Ka'anapali) està situat a l’oest de l’illa, a dos hores i mitja del parc i, evidentment, a nivell del mar. Per això, va ser impresionant, quan vam sortir del cotxe quan vam arribar al parc. Havíem pujat 3000 metres per arribar al cim. Amb la consegüent pressió i fred (vam passar de 27 a 8 graus) i es curiós perquè al cim de la muntanya pots trobar neu, cosa que no hagués dit mai.

Al cim, a part de neu, tens un mirador des d’on pots veure el crater, pots veure les illes del voltant (inclús la illa gran) i l’observatori Puu Ulaula, que serveix per observar satel.lits. A més es curiós, perquè en el cim, pots veure les dos laderes de la muntanya, que tenen una curiosa diferència. El costat oriental (El valle Kipahulu), te moltíssima vegetació amb plantes tropicals, sent completament verd. En canvi, el costat occidental es una explanada completament deserta, marró i sense una trista planteta. Això passa, perquè els núvols que porten tempestes arriben al cim i, com es tant alt, es queden travats i tot cau a la part oriental de la muntanya, mentre que a l’altre no arriba ni una goteta.

Imatges de la pujada i la baixada al volcà Haleakala. La foto de les vaques es perquè aquí no només les persones son tranquil.les…

Bahia de Napili

Una de les nits vaig anar a veure com s’anava el sol a aquesta Bahia, el problema és que les fotos no van sortir molt bé (encara no l’he pillat el truquillo a la càmera).

Surfing in hawaiiiiiii!

No podia anar-me de Hawaii sense fer una micona de surf no? Per això, en vaig anar cap a la recepció de l’hotel a investigar. El problema es que havies d’anar d’excursió per arribar a la platja més propera on impartien classes de surf. A més, l’única forma d’arribar era (si no tenies cotxe) amb autobús. Però clar, estem parlant de Hawaii, on tot es tranquil.litat i estalvi d’esforços. Amb el que vaig tenir que agafar dos busos per fer el trajecte de 15 minuts en cotxe i, clar, els autobusos només funcionaven un cada hora (i jo em queixo de Seattle).

Bueno, la cosa es que vaig arribar, i després de pagar la salvatjada de 50 $ per dos hores de classe, vaig arribar a la Royal Hawaiian Surf Academy a la platja de Lahaiana, on em vaig trobar a un surfista moreno i quadrat que es suposava que era el meu professor. Després de bavejar tot el que em quedava de saliva a la boca, vam anar a la platja.

Era la meva tercera classe, i tenint en conte que només vaig aconseguir posar-me en peu una vegada a les dos primeres, tampoc esperava molt d’èxit. Però, en contra de tot pronostic, vaig conseguir-me posar de peu bastantes vegades (encara que també vaiug caure unes quantes). A més, em queda per perfeccionar-me les platges de Califòrnia, durant el roadtrip de la l’aventura sambi-juju (que me’n dius Júlia?).

Us poso algunes fotografies perquè pugueu riure de les meves caigudes també.

De totes maneres, quan torni, faré classes amb l’Escola Catalana de Surf i quan ja domini em vaig tres mesos a Biarritz a practicar surf i a practicar algo de francès... Disposats a somiar... Algú s’apunta?

Respecte a on vaig anar a fer surf, Lahaiana, al seu downtonwn hi havia una plaça amb el Banyan (un arbre, i la seva traducció segons el word reference una higuera de bengala) més gran d’Estats Units. Es va plantar al 1873 i només mesurava uns 2 metres i mitj. Ara fa 18 metres d’alçada i, a més de tenir el tronc principal, l’hi han surtit 12 més. Perquè us feu una idea, el abre cubreix una superficie de 60 metres. Se que no es el mateix, però os poso una foto perquè veieu les dimensions.


La tornada a casa

Havent disfrutat aquest set dies a aquest paradís, tocava tornar cap a casa, a aquesta merda de nevera anomenada Seattle, amb pluja, vent i gel! Però he vingut amb bons propòsits:

Després de tot el temps que m’he passat en bikini i, després de recuperar-me del jamacuco que em va donar al veurem en bikini, he decidit posar punt i final a aquesta vida buida , menjant sense parar... M’he apuntat a un gimnàs, he començat a córrer, he deixa’t de menjar tant com menjava i m’he divorciat del Mc Donalds i de Red Robins (cosa que porto fatal)... Espero resultats a les següents setmanes... seguiremos informando!

VIVA MÉJICO!!! (Tijuana – Rosarito - Ensenada – Mexicali – San Diego)

Dons si, ja veieu que el temps a Seattle és una mica fred i gràcies a Monique em vaig decidir a passar 6 dies a Mèxic i fugir d’aquesta casa de bojos. La veritat es que he tornat com renovada i com no… amb ganes de tornar. Monique! Cancún ens espera, no se quan… però ens espera! :)

SORTIDA DE SEATTLE.

Per fer una mica més interessant la sortida des de Seattle, comentar que portaven uns cinc dies anul.lant tots els vols, degut a les tempestes de neus que hi havien. Per sort, els vols que anaven al sud del país, van poder sortir, quedant-se tots els vols que hi anaven cap a Alaska. Però això no volia dir que sortissin puntuals!!

Finalment, em vaig pujar a l’avió amb només 30 minuts de retard (dic només, perquè va ser el millor dels finals possibles). Però imagineu-vos, jo que no tinc por als avions, però la gent super nerviosa, degut als casi dos pams de neu que hi havien a la pista d’aterratge.

Per acabar-ho d’arrodonir el meu “azafato” era un home sense espatlles, quillo, amb un aire afeminat exagerat i amb una piga a l’ho Cindy Crawford a sobre el llavi. Portava un tall de cabell tipus “cenicero” i una cresta enorme feta amb gomina, sense comentar el peassso d’arracada amb un diamant que portava a l’orella esquerra. La veritat és que em donava moltíssimes impressions, però cap bona!

I la companyia de l’avió tampoc ajudava molt. Em va tocar seure al costar d’un japonès amb cara d’enfadat durant tot el viatge (unes tres hores). Suposo que tampoc va ser molt bo el cop que li vaig donar en tota la cara amb el colze quan intentava anar al lavabo (però és que l’avió era molt petit!!).

Finalment vaig arribar a Mèxic, sana i salva, i allà estava Monique a la que l’haig d’agrair el temps que he passat allà i per fer-me sentir un nadal molt mes càlid del que m’esperava a Seattle.

Tijuana: Tequila, sexo y marihuana.

Diguem que, encara que sembli mentida, ni tequila, ni sexe, ni marihuana, però si que es cert que amb Monique i la seva germana , unes increïbles guies turístiques, vaig visitar tota la resta de Tijuana, no sense abans menjar per primera vegada els pankekes (ja te delicte provar el més típic esmorzar americà a Mèxic).

Una de les coses que més em va sorprendre de Tijuana, es que realment és ciudad sin ley. La primera vegada que vaig poder comprovar-ho va ser menjant-me el meus pankekes. Se’m va acudir llegir el diari. Titulars com per exemple “Hallan ejecutado en residencial” explicant absolutament tots els detalls sobre un pobre home executat en un barri normalet. No es van oblidar de posar una escabrosa imatge del mort. Es cert que estava tapat per un llençol, però únicament les tasques de sang ja eren impactants. Un altre titular que també em va impactar molt va ser “Cae con “narcos” mis Sinaloa”. Aquesta noticia anava de que Miss Sinaloa (pel que em van explicar, una de les ciutats més conflictives) estava aliada amb els narcos de la ciutat i que l’havien pillat dintre d’asuntillos tèrbols. Es com si em diguessis que la Esther Arroyo (va ser miss fa uns anys) venia coca… Deu meu!!!! Que es això??.

Tota la família de Monique es reia de mi, perquè jo al.lucinava per moments. Es veu que això és el pa de cada dia per ells, que és alguna cosa normal. Allà tothom que estigui en càrrecs públics està comprat i si no ho està, es mata o es segresta. Fins i tot la policia esta comprada. Sembla ser que els narcos compren des dels seus uniformes fins als seus cotxes, amb els quals es poden passejar provocar fer cap tipus de sospita, arribant al punt de que no saps si els teus veïns estan ficats en aquest món o no.

Es tant normal veure a un grup de 3 pick ups amb 5 o 6 policies amb l’uniforme de guerra i les metralletes passejant per al ciutat, o veure passar 5 cotxes de policia a tota velocitat amb les llums posades o veure un control policial amb armes a cada cantonada de la ciutat que per ells es normal. Per mi, acostumada a Vilassar de mar i que els únics controls que trobes son els de alcholèmia dons… es fa una mica sorprenent.

Respecte a Tijuana i encara que havia sentit que era una ciutat sense cap atractiu (inclús per part de Monique, que hi viu allà), a mi no m’ha semblat tant malament. Es cert que no deixa de ser una ciutat fronterera (300.000 persones passen la frontera cada dia) però també te cosetes interessants.

Vam començar la ruta pel Casino e hipódromo de Agua Caliente. Sent una ciutat fronterera era normal que hi hagués un casino, no? L’edifici en si te sostres altíssims i les zones de joc eren impressionants. No només es dedica a les màquines, també es fan apostes amb carreres de gossos i tot tipus de jocs esportius.

Una altre de les zones per excel.lència a visitar a Tijuana es la Avenida de la Revolución. Al passat va ser el seu motor turístic ja que comença molt a prop de la frontera i és on es trobaven les cantines, molt populars a Estats Units amb la Ley seca. Pel que em van explicar, son molt típics els rucs pintats com zebres, ja que, en el passat, els americans venien a fer-se fotos a aquesta avinguda i, degut a que les càmeres eren encara en blanc i negre, els mexicans van pintar els rucs perquè es veiessin més. I a data d’avui, la gent continua fen-se fotos, i els amos dels rucs guanyant diners.

La següent parada va ser el Centro cultural de Tijuana. És un edifici en forma de bola, en el que pots trobar diferents tipus d’arts. Jo vaig veure el Museo de las Californias, amb tota la informació a la historia de la regió de Baja California.

La veritat es que em vaig quedar petrificada, ja que el museu esta força bé, amb maquetes de qualitat i vaig pagar el ridícul preu de 0,75 euros. Encara que es difícil no sorprendre amb els preus. Perquè us feu una idea, vaig pagar per una coca cola 7 pesos, uns 0,50 euros i el restaurant més car de la zona te un cost d’uns 25 euros per cap. Es cert que alguns dels sous són acordes a aquests preus, però el problema és que les classes socials estan completament diferenciades. D’aquesta manera hi ha molt poca gent que pot anar a aquests tipus de restaurants, mentre que la immensa majoria ni tan sols pots somiar-ho…

Al centre cultural també pots veure altres tipus d’art, com per exemple una escultura estranya amb forma fàlica i la bandera de Usa envoltant... vaig llegir el cartell i no vaig entendre que collons significava l'escultura. I això que estava en espanyol! Havien altres cosetes que també eren xules com els collages que us poso a les fotos d’abaix. Fets tots amb etiquetes d’aquestes que es posen als ordinadors... ja ho se es estrany... però es art!

Les dos primeres fotos son de l’exterior i l’interior del casino Agua Caliente, amb la dels gossos que estaven preparats per una carrera. La tercera es el Centre cultural de Tijuana (te aquesta forma perquè també te una pantalla Imax a dins). A la cantonada inferior esquerra els collages d’etiquetes i el pitu americà sense sentit. El ruquet és el típic que trobes a l’Avinguda de la revolució.

ENSENADA

El divendres vam anar al poble d’Ensenada, que esta a 1 hora i mitja en cotxe de Tijuana, encara que TOOOT el viatge val la pena. Vas per una carretera que està sempre al costat del oceà pacífic i que es preciosa! (quina raó tenies Rino).

Anant per aquesta carretera també trobes un poblet anomenat Rosarito que es famós per les seves platges (són molts els americans que s’han comprat una caseta aquí per venir a estiuejar, tips alemany gamba i jubilat a la Costa Brava). També es conegut pels estudis de filmació Foxploration. Va ser en aquests estudis on es van gravar part de les pel.licules Titanic o X-Men 3 i, a part d’utilitzar-se com estudi, s’utilitza com a museu, poden veure decorats de les pel.lcules entre altres coses.

Una vegada vam arribar a Ensenada, van menjar Tacos de peix, que és el més típic d’aquí, per cert, boníssims. Em vaig acabar menjant-me tres! Deu meu! Monique enviam algun per UPS!

Diferents vistes de la carretera amb les platges del pacífic.La segona fila Monique i jo a Ensenada i a la tercera fila menjant-me un Taco

Són famosos perquè a Ensenada el peix i el camaró (principals ingredients dels tacos) és molt fresc. A més de peix, el taco porta maionesa, picadillo de tomàquet i ceba i una micona d’amanida. També es típic incloure salses de diferents chilis. Per si de cas el meu estomac no ho accepta, jo vaig preferir quedarme amb doble de maionesa! Encara que he de dir que he menjat tota classe de menjar mexicà: quesadilles, enchiladas, chilaquiles, frijoles, romeritos, tamales… de toooooó! I la veritat es que me quedat bastant impressionada, es cert que hi han coses que piquen però no el que jo m’imaginava! Tot molt bo!!

Per acabar el dia, vam acabar sopant amb uns amics de Monique i, finalment, cantant cançons mexicanes al karaoke. (imagineu-vos la turca que devia portar ja!).

MEXICALI

El dissabte al matí vam anar a una altre ciutat important, Mexicali, a unes 2 hores de Tijuana. Per arribar-hi has de passar per una carretera impressionant anomenada la Rumorosa. (Rep aquest nom pel so que fa el vent entre les parets de les muntanyes).

Diferents vistes de la Rumorosa i el desert de Mexicali. La última foto és dels cotxes a sota del penya-segat.

Aquesta carretera passa pel mitj d’una zona muntanyosa i es troba situada a uns 1300 metres d’alçada, justament on les muntanyes passen a ser deserts. D’aquesta manera s’ha format una espècie de canó. Aquesta alçada disminueix completament en els 30 kilòmetres que té la carretera. Ja podeu imaginar com és de pronunciada la carretera i si, a més d’això, juntes que tota la carretera està formada per corbes pronunciades , entens com pots ser que hi hagin tants cotxes en el fons dels penya-segats. Sembla ser que abans, la carretera era de dos sentits i els accidents eren setmanals. Ara han fet una carretera de pujada i una altre de baixada i encara així es espectacular la quantitat de cotxes destrossats que hi han.

Una vegada passes la carretera de la Rumorosa, arribes al desert de Mexicali, amb una temperatura a l’estiu d’entre 45 i 52 graus. Finalment arribes a la ciutat de Mexicali famosa per tenir més de 150 restaurant xinesos a la ciutat. Sembla ser que quan es necessitava mà d’obra per treballar, únicament els xinesos s’oferien per suportar les extremes temperatures. Després ja es van quedar i van fer la vida aquí, muntant els seus negocis.

Vam arribar de nou a Tijuana aproximadament a les 9.00 de la nit, i vam anar a una festa en un bar anomenat la Rebancha. Ja va ser estrany quan vaig arribar i em van demanar el passaport (entres amb els 18), però ja que a Usa, si no el tens no entres, vaig pensar que era normal. Però realment em vaig quedar sorpresa quan el tiu de la porta em va demanar que l’hi ensenyes el bolso. Al veurem la cara de flipada que portava el tiu em va dir “És només per veure si portes armes o algo així” :. Que tinc cara de una jove macarra o que??

La veritat es que també és increïble el que arriben a veure els mexicans. No se quan vaig arribar a veure, deu meu! Recordo que vaig començar amb diferents tipus de cerveses i vaig acabar amb whisky amb aigua amb gas! (I jo que pensava que el whisky amb aigua era per papaxondos…). I allà veuen per ampolles no per cubates. És com el que es fa a les zones VIP de les discoteques de Barna, però més barata (1 ampolla 60 $ i els refrescs 1,50$).

També és molt típic que als pubs la música sigui en viu: Un grupet amb un organillo, un baix, una guitarra i una cantant amb 25 kg de més, vestida amb una jaqueta de xandall negre i uns pantalons de guepard… Ja ho se! Es estrany, però al menys era la que hi havia a aquell bar, tot un quadre!.

SAN DIEGO

El diumenge, quan ja marxava, vam agafar el cotxe per anar a LA i, després d’estar 40 minuts parats a la frontera (segons diuen això és una bona noticia) vam anar a visitar San diego. Vam visitar Coronado, una petita península a la qual he decidit que me’n vaig a viure quan sigui gran. També van veure downtown. Després ens quedava un camí d’unes dos hores per arribar a LA.

Jo a downtown, les platges de Coronado, downtown amb vistes al mar. Al centre vistes des del pont de San diego i el pont. L’última es la meva foto artística de LA :)

TORNADA A CASA.

La tornada que m’esperava eren una combinació de vols, temps d’espera i taxis d’aproximadament unes 6 hores (bastant avorrit per això). L’únic remarcable es que a l’últim avió vaig conèixer a un marine, que es de Fresno (Califòrnia) i està destinat en un vaixell, justament en Pudget Sound (Seattle). I em va acabar convidant a la seva jura de bandera (no se si te el mateix nom aquí). En fí, no se si aniré, però al menys m’ha quedat clar l’ho fàcil que es conèixer a la gent en un avió.

Bueno, com a conclusió, que he disfrutat moltíssim no només a Mèxic, sino també amb totes les converses filosòfiques que he tingut amb la Monique! Gràcies per tot princesa!

I als altres molts petons i cuideu-vos molt!!!

I VA ARRIBAR LA NEU…

Si senyors! No tenia suficient amb la incòmode pluja que no deixa de caure, que ara, s'ha unit a la festa la neu. I això que em van dir que Seattle no era una ciutat on feia molt de fred. No se si va ser una broma macabra o simplement, que es l'ho que em preocupa, es que realment ells pensen que no es un clima fred. La veritat es que no em vui imaginar visquen, per exemple, a Chicago (on tenia una altre oferta), on ara mateix estan amb 16 graus Farenheits (un -10). Nosaltres son bastant afortunats... amb uns miserables 23 graus (-5). Estic segur que si fos un tiu, la meva titola hagués desaparegut.

La veritat es que val la pena veure totes els paisatges nevadets, ja que entre alters coses, tenim neu a peu de llac, el que el fa, si mes no, curiós. Però la veritat es que per mi el fred es insuportable. Tinc les mans que semblen paper de lija i els meus ditets dels peus crec que no es tornaran a posar rectes mai mes, però... tot sigui pel meu puto somni de venir a USA!! Jajaja.

Als primers dies de nevades (va nevar únicament fa dos dissabte a la nit), els hi va seguri la neu el fenomen de fondres la neu, però no fei el suficient fred com per que s'acabi de fondre i es converteix-hi en gel... Deu meu!!! Crec que no falta que digui que soc la persona mes torpe del planeta. Tinc que lluitar per no caure en una superfície seca i llisa. Podeu imaginar les dificultats que tinc amb les superfícies lliscoses??? Total: Que m'he convertit en un perill ambulant per mi i per tothom que esta a menys d'un metre de mi.

Es mes, he de confessar que ja he estat a terra (ja trigava en donar-li petons). Resulta que estava fent fotos (como no, semblo una japonesita), vaig relliscar i em vaig fotre una bona ostia! Estic beeeeeee! Jajajaja, nomes me fet pupita a un turmell i no puc casi ni caminar. O sigui que... Rino, pots respirar una mica més perquè ara no puc córrer i entrenar-me... però no serà per molt de temps!!

I no! No he fet el típic ninot de neu!. Primer perquè no penso gangrenar-me els dits per una estúpida foto. :)

Us passo el collage d'aquest post. Se que n'hi han moltes fotos, però m'agradaven totes jajaja. Si voleu podeu ampliar-les clickant a sobre o trobar-les totes mes grans al Feisbuk.

La majoria son vistes a prop de casa meva, excepte les vistes al llac que es la segona de la primera i la ultima de la primera fila i les dos ultimes de l’ultima fila. I la primera, que son les meves experiencies amb aquest clima plasmades a la neu.

Però això no es tot. Poc després va arribar la supergrannevada. Qui m’anava a dir a mi, que després de passar fred, caurem i fer un cullo de fotos, resultaria que la primera nevada havia sigut una merdeta.

Vam estar amb tempestes de neu durant tres dies, la ciutat s’ha quedat col.lapsada i els transports públics (patètics en situacions normals) no funcionen. Els que surten es queden penjats per la ciutat. Us poso el link de l’accident del bus a Seattle (impressionant) http://www.youtube.com/watch?v=4ZibJjWkGU8 (Gràcies Alba).

Per una altre banda, la gent no a anat a currar i van comprar moltíssim menjar per si es quedaven sense poder sortir de casa (del pal huracà) i els cotxes que han sortit al carrer, la majoria s’han quedat travats a la neu... Vamos de pelicula!. L’ho fort es que la gent que a crescut a Seattle, diu que no recorda una nevada així a la seva vida i que, la ultima nevada forta va ser al 86, amb aproximadament dos pams de neu, o sigui que imagina...

En funció d’això, he intentat adaptar-me de nou a la situació (propera al polo norte) que estic visquen. Normalment, ja no puc sortir al carrer a fer res, ja que no tinc com desplaçar-me. Si surto, es a donar una volta per aquí i les meves vestimentes són ... diferents. Semblo una mescla d’aquest agents amb trajos especials per situacions de perill biològic i el ninot Michelin. Porto unes 5 capes de roba, es a dir, tota la roba que vaig portar de Barna, però a la vegada! I vigila d’estar més de 10 minuts fora que pots morir congelada...

I total, como no es pot fer re, la gent s’ha ficat a casa seva, a jugar al parxís... que així no es gasta re i millorem la crisi mundial!

Les dos primeres tires de fotos son imatges de carrers bastants cèntrics de Seattle (on casi mai la neu arriba). La primera de la segona fila, són les vies del tren i l’última son els estadis de la ciutat i una vista de Pudget Sound. Les tres de l’última fila són a prop de casa meva.

Per acabar-ho de rematar, us vui posar un vídeo que vaig gravar una de les tardes que va nevar tant. No te molt bona qualitat però .... joder m'estava congelant!!!!!

Per cert, si no torno a escriure, es que he desaparegut a la neu o he mort congelada. Busque-me si us plau!

24TH ANNUAL JINGLE BELL RUN & WALK

No hi ha res mes autèntic, que incluir-te a les tradicions de cada país on estiguis. Per això, quan em van comentar si volia córrer en aquesta carrera, la meva resposta va ser: "Córrer no, però caminar (que també n'hi ha una opció) i tant!!). La veritat es que es al.lucinant el que estic arribant a canviar amb el tema de fer esport... es que ni em reconeix-ho... jajaja.

Vaig a explicar-vos una mica de que va aquesta carrera. Es un esdeveniment que es va començar al 1984 i que es repeteix cada any, dos diumenges abans de nadal. Es una carrera, en la que corren una mitja de 10.000 persones amb un toc nadalenc. Però també amb un costat benefic, ja que el preu de l'incrispció (uns 25$) es dona, íntegrament, a la Fundació Americana contra la Artritis, per la busqueda d'una cura contra aquesta infermetat. El recorregut es en el centre de Seattle amb una distancia de 3 milles (uns 5 kilòmetres). Tanquen tot el centre de la ciutat per aquesta carrera, inclús l'autopista!.

Abans de que rieu tant... que sapigueu que vaig acabar la carrera! Vale que anava caminant, vale que vaig arribar tard i no vaig córrer des del proncipi... pero l’ha vaig acabar!! (Deixe-ho de pressionar-me)

Però aquesta carrera es graciosa perquè la gent va amb parafernals nadalenca, encara que també esta l'il.luminat que es disfressa d'algu que no te res a veure amb el nadal (veure fotos mes abaix). Hi han premis pels corredors, però també per aquesta gent que es disfressa i la veritat es que n'hi havia cada un...

No! Jo no em vaig disfressar. Feia tant de fred i estava tot tan glaçat, que ja tenia prou de vigilar que no caigues... Encara que portava tantes capes de roba, guants i gorros (perquè no se'm caiguessin les orelles a catxos) que que dificilment podia fer moviments normals per mourem!. Es a dir! Que anava preciosa! Com sempre! Jajaja. XD

Una vegada acabada la carrera, quan ja passes la línia de "Finish",et donen, plàtans, pa amb blueberris, aigua, chocolata calenta... toooooot gratis. Suposo que tot això es per qui s'ho a pres en serio i arriba una mica cansat a la meta però... joeeer, es que em moria de gana L . Ah! I si tenies ganes de fer pipi, tenies la mísera quantitat de 60 lavabos portàtils! (mireu mes abaix, que ho he documentat).

En global, l'experiència va valdre la pena però... massa fred! ... Bueno, en general fa massa fred per tot!! XD. Cuideu-vos!

A cada "esquinica" podeu trobar algunes de les disfresses. A la primera "Rudolf" amb la seu nas vermell, a la segona, regals apunt d'ofegar-se per l' esforç, a l'altre els il.luminats disfressat de "comecocos" (res a veure amb el nadal) i a l'ultima Santa Claus. Al mitj teniu una foto dels 60 lavabos portàtils, el meu numero de corredor i jo al principi de la carrera. No ensenyo la foto de després, perquè tinc una dignitat.