24TH ANNUAL JINGLE BELL RUN & WALK

No hi ha res mes autèntic, que incluir-te a les tradicions de cada país on estiguis. Per això, quan em van comentar si volia córrer en aquesta carrera, la meva resposta va ser: "Córrer no, però caminar (que també n'hi ha una opció) i tant!!). La veritat es que es al.lucinant el que estic arribant a canviar amb el tema de fer esport... es que ni em reconeix-ho... jajaja.

Vaig a explicar-vos una mica de que va aquesta carrera. Es un esdeveniment que es va començar al 1984 i que es repeteix cada any, dos diumenges abans de nadal. Es una carrera, en la que corren una mitja de 10.000 persones amb un toc nadalenc. Però també amb un costat benefic, ja que el preu de l'incrispció (uns 25$) es dona, íntegrament, a la Fundació Americana contra la Artritis, per la busqueda d'una cura contra aquesta infermetat. El recorregut es en el centre de Seattle amb una distancia de 3 milles (uns 5 kilòmetres). Tanquen tot el centre de la ciutat per aquesta carrera, inclús l'autopista!.

Abans de que rieu tant... que sapigueu que vaig acabar la carrera! Vale que anava caminant, vale que vaig arribar tard i no vaig córrer des del proncipi... pero l’ha vaig acabar!! (Deixe-ho de pressionar-me)

Però aquesta carrera es graciosa perquè la gent va amb parafernals nadalenca, encara que també esta l'il.luminat que es disfressa d'algu que no te res a veure amb el nadal (veure fotos mes abaix). Hi han premis pels corredors, però també per aquesta gent que es disfressa i la veritat es que n'hi havia cada un...

No! Jo no em vaig disfressar. Feia tant de fred i estava tot tan glaçat, que ja tenia prou de vigilar que no caigues... Encara que portava tantes capes de roba, guants i gorros (perquè no se'm caiguessin les orelles a catxos) que que dificilment podia fer moviments normals per mourem!. Es a dir! Que anava preciosa! Com sempre! Jajaja. XD

Una vegada acabada la carrera, quan ja passes la línia de "Finish",et donen, plàtans, pa amb blueberris, aigua, chocolata calenta... toooooot gratis. Suposo que tot això es per qui s'ho a pres en serio i arriba una mica cansat a la meta però... joeeer, es que em moria de gana L . Ah! I si tenies ganes de fer pipi, tenies la mísera quantitat de 60 lavabos portàtils! (mireu mes abaix, que ho he documentat).

En global, l'experiència va valdre la pena però... massa fred! ... Bueno, en general fa massa fred per tot!! XD. Cuideu-vos!

A cada "esquinica" podeu trobar algunes de les disfresses. A la primera "Rudolf" amb la seu nas vermell, a la segona, regals apunt d'ofegar-se per l' esforç, a l'altre els il.luminats disfressat de "comecocos" (res a veure amb el nadal) i a l'ultima Santa Claus. Al mitj teniu una foto dels 60 lavabos portàtils, el meu numero de corredor i jo al principi de la carrera. No ensenyo la foto de després, perquè tinc una dignitat.

DE PASSEIG PER DISCOVERY PARK

De nou aquí estic, per explicar-vos una de les meves excursions. La veritat es que n'hi han alguns dels que em segueixen que l'encantaria fer-la (eh Alba i David, espereu-vos a veure les fotos...), perquè realment val la pena.

Per començar, ens situem, el diumenge anterior a Thanksgiving (el que passa es que he estat molt ocupada i amb blogger he tingut meritíssims problemes). Resulta que aquesta gent va decidir portar-me a conèixer alguna cosa molt mes natural que la ciutat en si (difícil, però possible). Vam anar a parar al Discovery Park.

Bueno, perquè os situeu, us he posa't aquest mapa de Seattle perquè comenceu a ubicar-vos. Jo visc bastant a prop de University of Washington (l'estel de la dreta). Downtown, es el que es coneix com el centre de la ciutat (com veieu, estic al cul del mon) i com també podeu veure, Discovery Park, es troba a l'altre punta, a una regió que es diu Magnolia Bluff, a unes 10 milles (uns 16 kilòmetres).

Aquest parc te una extensió de 534 acres (uns 2,5 km2), es el parc mes gran de Seattle i nomes 2 milles (casi 3,5 kilòmetres) son platges amb vistes increïbles a Puget Sound, que es una badia que pots creuar en ferry i que no descart-ho fer-ho mes endavant, ja que diuen que les vistes de Seattle des d'alla, son precioses. Com podreu veure a les fotos, es poden veure també les muntanyes de la regió d'Olympic.

A part de les platges, on pots veure grans dunes, també hi han, praderes enormes, boscos frondosos, espectaculars penya-segats i alguns rierols. Com veieu, es un parc que te de tot, de tot!Total, que es impossible veure'l tot! Però clar, aquí la gent es molt molt esportista i havíem de veure una quarta part, sigues com sigues. Vam estar dos hores caminant (si si, DOS HORES!! I si, si, JO CAMINANT!!), però clar, havia d'aguantar el tipet, però per dintre pensava que em moria!! (O mai god!!!). Crec que no he sudat tant a la meva vida, i això que fa casi un mes i mig que no fumo...En fi, únicament comentar, que va valdre la pena. Aqui teniu un petit aperitiu aquí, mes fotos, com sempre, al feisbuk.

JO DE GRAN VULL SER ESTUDIANT UNIVERSITARIA AMERICANA!

Hola tothom de nouuuu!

La setmana passada vaig visitar l'Universitat de Washington (no, no buscava una festa!). Volia veure com son les universitats d'Estats Units, si son com les pinten a les pelis i tal. La veritat es que em queden moltíssimes coses per veure, ja que només he fet una excursió guiada amb la dona d'aquí, que va estudiar allà la carrera. Com us suposeu, només vaig poder veure l'universitat des de fora, però encara així, val la pena.

El campus, amb la zona d'edificis administratius, els edificis docents, les biblioteques i els bars/restaurants, em van recordar moltíssim a l'hospital de San Pau (L'hospital de Barcelona que te tots els seu edificis en un estil modernista construït per Domenech al 1902) a que soc intel.ligent? Pues, ho sento, lo he mirao y me copiao! Jajaja., Era perquè us situéssiu. Don be, a l'ho que anàvem, això és immens i tots els edificis son històrics i tenint en comte la de colors que te la vegetació aquí, he de dir, de nou, que es preciós.

La veritat es que tampoc vaig veure el típic estudiant americà molt molt guapo de les pelis, ni ningú amb papers per convidar a tothom a una festa privada de l'hermandat Alpha, ni vaig veure a la capitana de les cheerleaders dels Huskies (equip de l'universitat de Washington) venint-me a buscar corrent perquè formes part del grup de les animadores, ni el noi mes popular del cole demanant-me que hi vagi al ball de fi de curs amb ell (bueno crec que això es al high school) ... bueno, dona igual. Em va semblar una mica estrany, però suposo que tots estaven berenant i per això no m'han vist, pobrets. El pròxim dia, aniré a hores mes normals per que em vegin...8-)

Ara en seriu, resulta que vaig estar parlant amb Molly (la dona d'aquí) sobre el tema dels costos universitaris, ja que tothom diu que necessites començar a fer-te una conta amb diners des del dia que neixes per poder pagar aquest estudis. Ella em va dir, que tampoc es tan exagerat com diuen, però que si que es cert que el cost es enorme. En canvi, el seu cas va ser diferent. Els seus pares portaven tota la vida pagant impostos a Seattle, amb l'ho que ella podia aprofitar per anar a l'universitat amb un preu mes econòmic. Estem parlant d'una universitat publica (l'universitat de Washington) i a ella l'hi costava uns 1.000 $ per trimestre. I va estar uns cinc anys amb el Master que va fer (va estudiar arquitectura).

Si no tens aquesta sort, o vols mudar-te cap a una altre zona a estudiar, el preu es una mica mes alt. Pagues al voltant de 3.000$ per trimestre, casi 10.000$ per any, en una universitat publica, per suposat. A tot això, has de sumar-li l'allotjament, el menjar... Vamos una burrada!!!

I si ja ets, supermegapijo, pots anar com per exemple a Harvard, en el que pots arribar a pagar uns 10.000$ per trimestre!! Això si, si aquí no vas a l'universitat... no ets ningú! I a sobre, les fetes que et deus fotre, ja valen la pena... jajaja.

Bueno, respecte ales fotos que puc publicar, la veritat es que deixen bastant que desitjar... Però això es molt normal a les meves fotos. A veure si em compro una càmera com cal i faig el curs de fotografia... perquè sinó tindre que tirar-les totes.

A la primera fila d'esquerra a dreta, visió del carrer dels edificis administratius (mireu els diferents colors del arbres), visió de les escales de la biblioteca, iedra vermella a una paret d'un edifici, la visió d'un edifici docent. A la segona fila, tenim el passeig entre l'edifici d'art i el de musica (teniu un detall de l'edifici de musica una mica mes endavant). Al final de la fila, l'edifici de musica. La resta son vistes de l'universitat quan s'en va el sol vistes de diferents edificis docents i administratius.

Lo bo d'aquesta universitat es que a mes de tenir tots els edificis antics, esta envoltada de naturalesa, però amb uns colors que em ma vida he vist jo a Barcelona (potser en algun paratge natural perdut, no se, no m'enrecordo...). Hi han un cullo de fulles vermelles d'una intensitat acollonant... No se si es la pluja, el fred (o es que quan estava Barna estava cega), que no havia vist un color tan maco per una fulla d'un arbre...

Una altre cosa al.lucinant es que, l'universitat es taaaan gran que no te la pots fer caminant... Això si, tens un autobús que et porta allà on vulguis, ja que no nomes es l'universitat i els dormitoris el que es considera campus universitari, si no també University District, una especie de "barri" en el que pots trobar des de gimnasos, fins a concessionaris de cotxes, però sempre amb bonificacions per estudiants. Allà es on es troba Univetsity Way, del qual vaig penjar un post no fa molt.

Suposo que no fa falta que digui, a aquells que van anar a la mateixa universitat que jo, que la EUM no te res a veure amb aquesta universitat. Nomes la biblioteca es com dos vegades la EUM... jajajaja. O sigui que imagineu de quines dimensions estem parlant.

PRIMER VIATGE PER WASHINGTON

Wenatchee.

Com us vaig explicar a l'últim post, aquí a United States, Thanksgiving sempre es pont i per tant tens uns quatre dies lliures, cadascú que els utilitzi com mes l'interessi.Jo, vaig agafar una motxilla i el cotxe i vam estar conduint aproximadament tres hores (omplint el diposit d'un jeep cherokee per 30$) per anar amb dos amigues a la muntanya, a Wenatchee. La veritat es que jo mai he sigut molt de muntanya, però aquí, miris on miris, tot es muntanya, osigui...Abans d'arribar a la nostra destinació, vam passar per Steven Pass. Es una carretera per travessar les muntanyes, però també es un complexe de pistes d'esquí. I també vaig veure Cascade Mountains. Esta situada a la Cascade mountain range, que va des de la Columbia Britànica fins al nord de Califòrnia, separant les zones humides i "càlides" de la costa, de l'interior fred i sec. Allà es on es suposa que viu un dels Big foot d'Estats Units i es on es va rodar la pel·lícula sobre el mateix tema al 1986.

Diferents vistes i paisatges del riu Wenatchee i les muntanyes. (Per cert, totes les fotos, les he fet jo, que consti!) La foto del centre, de les muntanyes nevades, es Steven Pass. També podeu veure a la part inferior de la foto el cartell de benvinguda a Cascade Mountains (amb un educadíssim BigFoot dient hola).

Vam dormir a casa de la mare d'una de les que anava amb mi (la brasilenya), i la casa (gran, per variar) esta situada a una especie de urbanització anomenada "Desert Canyon". Aquesta urbanització esta situada dintre d'un camp de golf. Fins aquí, "tot normal". Però es que quan vaig entrar a la casa pensava que em donaria un yuyu!

Resulta que tota la casa, absolutament tots els detalls, tenen a veure amb el golf. Podeu imaginar-vos anar al lavabo i que les parets estiguin repletes de frases sobre golf? (com per exemple " El sexe i el golf, son l'únic amb el que pots divertir-te si no en tens ni idea de practicar-ho") Que hageu de rentar-vos les mans amb un sabó que es una pilota de golf? Que hageu de prendre el vi en una copa amb una pilota de golf a la base? Que hageu de menjar l'amanida amb una forquilla que es un pal de golf? ... Les cortines, el sofà, les catifes, les taules, els quadres... Absolutament tot!

Bueno, a part d'alucinar amb les "particularitats" de la casa, també vam fer altres coses. Per fi, he pres un esmorzar típicament americà i no les torrades amb formatge que menjo tots els matins a Seattle i a un bar totalment americà. Un ou fregit, dos salsitxes, bacon, unes especies de patates fregides però rallades, torrades, mantega, melmelada i un trosset de taronja. Per acabar-ho de rematar, una copa de xocolata calenta amb nata per sobre! .Ah!! (i els pancakes encara no els he pogut provar...pero no es preocupeu. Temps al temps!).

A la part superior esquerra, les vistes del camp de golf de l'urbanització. A sota, el meu superesmorzaramerica i al seu costat la copa de xocolata de postre. Al centre estem les que vam anar al viatge. A la part inferior dreta, dos detalls golfístics de la casa. Potser no es veu molt be, però es la catifa de la cuina (amb siluetes d'homes jugant al golf) i un altre lavabo amb una cenefa (paisatges d'un camp de golf) i els quadres (un home i una dona... jugant al golf). A la part central superior, Marina (amb jersei blau) preparant una de les millors caipirinhes que provat mai (Normal, es brasilenya) i a sota la prova del delicte, la caipirinha.

Chelan.

Després d'esmorçar, vam anar a un poblet molt a prop de Wenatchee que es conegut pel seu llac i per les seves pomes (com tot Washington). Es el poblet de Chelan. Aquest llac te "únicament" 88 kilòmetres de llarg (encara que ells no el consideren molt gran) i amb una profunditat de 453 metres (però si el consideren profund) es el 4t llac mes profund del país.

No hi ha molt mes que explicar. Es un petit poble que a l'hivern esta una mica mort, pero que al arribar l'estiu es lomasdelomas. La gent que te pasta van totes els estius allà. Es com el lloc de vacances dels nousrics, allà fa molta calor a aquella època (encara que el llac, al ser tan profund, mai deixa d'estar fred) i les cases que hi han son increïbles: grans i luxoses. I tenen aparcades les seves motos d'aigua i els seu barcos luxosos... en fi, son americans... els hi encanta aparentar.

A la part superior d'esquerra a dreta, jo amb un estàtua d'un os, Marina amb el seu inseparable got de Pumpkin Spice Late de l'Starbucks, jo i Marina amb una altres os (per allà nomes n'hi han estues d'osos, no he aconseguit saber perquè) i una de les vistes del Lake Chelan. A segona fila, un camp de pomers, mes vistes del llac, el logo del llac i l'esglèsia, que al menys, es original. A la part inferior, mes vistes del llac i del pont per creuar-lo.

Anem de festa...?

I per no perdre les costums i que no tot sigui turisme, vam anar de festa a un pub de Wenachee el dissabte.

Encara que ja havia sortit de "festa" (lo que ells diuen festa aquí, es clar (7pm-2pm)) a Seattle, a Wenatchee is diferent!. No se si pel fred o perquè estan bojos però va ser increïble. No vaig fer fotos perquè les pintes que hi havia no eren molt recomanables, encara que podies trobar-te des d'un Latin King, fins a un hiphopero negre tamanyarmari o una nena ensenyant les calces amb el seu minivestit. La franja d'edat anava des dels 21 fins als 72 i el nivell d'alcohol era el triple d'una "mala"nit a Privat.

La veritat es que va haver de tot. I no era d'estranyar, perquè el local també era per fer una peli. Imagineu-vos un local obscur, amb multituds de llums rosa fúcsia i blau elèctric, una pista de ball tant petita com el rebedor de casa meva i una barra d'aquestes de showgirls que van des del sostre fins al terra.

Lo primer de tot que vaig pensar que ja no era normal, era que una pobre dona, no molt gran (uns 30 anys), anés tan borratxa que no pogués ni caminar. Resulta que va sortir amb la seva amiga (vam arribar a la conclusió de que eren núvies) a ballar. Penseu que estaven soles a la pista de ball, però inevitablement, van caure al terra. Era mig comprensible, tothom ha caigut alguna vegada en una discoteca...o no?. Llavors, van anar a seure a la cadira (suposo que per no fer mes el ridícul), però mes tard van tornar a rumiar-s’ho i van decidir de tornar a sortir a ballar a la pista. No van passar mes de 5 minuts, quan la mateixa dona ja estava al terra de nou. Aquesta vegada, es va tenir que fer mal. Ho sento, però va ser una caiguda memorable, jajaja, Va trencar mig escenari de la pista de ball i es va caure de cara al terra. Ho sento, però cada vegada que m'enrecordo, no puc evitar riure. En aquell moment, ella va pensar que ja havia fet el ridícul mes gran de la seva vida i, aquesta vegada, va anar a seure, suposo que definitivament, Però ella no necessita estar a la pista de ball per cridar l'atenció, ja que 5 minuts desprçs, va caure del taburet. :. No em pregunteu com, simplement va caure... amb l'ho que va tenir que marxar del local perquè la gent ja ni es podia aguantar el riure. Ara entenc aquells emails que la gent envia de fotografies de gent borratxa, pixant-se els pantalons o ensenyant-ho tot mentre dormen a una taula plena de birres i veig que, tranquil·lament, es possible.

En fi, altres coses sorprenents son l'indumentaria dels presents com anar amb una faldilla de col·legiala i una jaqueta de calaveres, anar a fer una copa en xandall o portar samarretes amb jocs de paraules "divertits". He trobat a internet un dels missatges de la samarreta d'un "individuo" que hi havia a la discoteca. Jutgeu vosaltres mateixos:...

... o la manera de ballar, que en qualsevol moment podies pensar que era l'inici d'una orgia, la gent refregant-se en grups de tres, quatre...

A part de disfrutar de l'espectacle, vaig provar també el que considerant aquí un cubata. Vaig demanar-l'hi al cambrer, que per cert era el germà beso de Jackie Chan, un Jack Daniel's amb llimona i em va portar algo així però molt mes suau... No em pregunteu com, però vaig acabar bevent cinc en dos hores i mitja. Era mes suau que un suc de pinya. I a sobre, el preu era ridícul: 4 dòlars (3,8 euros), quan a Privat en claven 8 o 9 euros!!!

Una última cosa que em va sorprendre, i que ara per ara no acabo d'entendre, es on estan els nois guapos de les pelis. El sex-appeal dels americans de Washington, deixa molt que desitjar, però no dir que no existeix. Després d'estar unes dos hores veient el panorama, vam arribar a la conclusió que no hi havia un nen guapo en tota la discoteca... Nomes vam veure un "presentable" i va resultar que era gay... o sigui... que la cosa pinta malament. Però... eh!! Vaig lligar! Em va fer molta llussio, el meu primer ligue americà XD . Per desgracia era inservible i vaig decidir que era moment de tornar a casa...

Wilkommen in Leavenworth.

Per acabar d'arrodonir el cap de setmana, vam acabar amb la visita al poble de Leavenworth. Es un poble inspirat en les terres de Baviera, però al centre de Washington (una mescla que te el seu que). La historia diu que era un d'aquests pobles perduts als quals no anava ningú (alguna cosa així com els pobles de deepSpain on viuen nomes tres aguelicos). La majoria de les persones marxaven de Leavenworth per falta de treball i, per això, van tenir la idea de crear un poble que sigues interessant des del punt de vista turístic i així crear llocs de treball i salvar el poble.

Segons el meu punt de vista, es un poble digne de veure. No es molt gran, però tots els comerços estan construïts a l'estil de Baviera, incluint el Bank of America, l'Starbucks o el McDonald's. I entre els comerços mes curiosos, tens una botiga de barrets: The hat shop. Es una botiga on pots comprar qualsevol barret que no haguessis imaginat mai. I si no el vols comprar, pots emprovar-te'l, fer-te la foto i deixar-ho (m'encanta!!). Així, sense pagar re. L'únic que et demanen es que comparteixis les fotos a la seva web. Aqui teniu per si voleu fer una ullada http://www.hatshopwoodshop.com/gallery/. Mes abaix podeu veure algunes de les fotos que em vaig fer amb alguns dels barrets.

A la primera fila, d'esquerra a dreta, esl establiments amb la típica construcció de Baviera (Starbucks, McDonald's, la farmàcia i la botiga de barrets). A segona fila, alguns dels barrets que em vaig provar. A última fila, detalls i vistes del poble.

HAPPY THANKSGIVING DAY

Buenooo, vui continuar engreixant la vostra cultura Americana i la vostra exquisita sabiduria sobre el folklore de les terres yankies.

La classe d'avui, la dedicarem a Thanksgiving day. Aquesta festivitat no te una data concreta al calendari. Es alguna cosa així com, el dijous sant (crec que es el dijous... si no dimarts sant o alguna cosa així). Sempre es el quart dijous del mes de novembre. O sigui, que aquest any que estic jo aquí, es el 27 de novembre. No son tontos no, han escollit dijous perquè així sempre tenen pont...

Bueno, la historia es que...es diu, que el primer dia d'acció de gracies es va celebrar a l'hivern de 1621, quan les colònies angleses de Plymouth i els indis Wapanoag, van compartir un banquet amb els productes aconseguits de la terra durant tota la tardor. Aquesta cel.lebracio es practicava durant segles pels natius i el seu objectiu era donar gracies pels productes obtinguts i la salut rebuda. Encara que no va ser una festa oficial fins el 1676. (Tenint en compte com van acabar els indis ... em resulta difícil de creurem aquesta bonica historia).

Pels americans, es el dia mes familiar de l'any, i ho defineixen el dia per donar gracies, entre altres coses, per existir com a nació... (O que pensàveu? Que el patriotisme en aquest dia no era important?? Com sempre.. es EL MES important). També donen gracies a deu ja que aquest dia te un refons una mica religiós. A mes, es considera l'inici del nadal. Al dia següent es poses totes les decoracions a les botigues.


Que es menja:

Com es lògic, el pavo al forn i amb dimensions completament desorbitades. Dintre del pobre pavo, podem trobar una mescla de pa, budells, patata, beicon i moltes mes coses que millor no saber…

A part del pavo, tens alters “acompanyaments” (que quan jo cuino son plats per un sol menjar), com pure de patates, pastis de moniatus, verdures bullides, salsa d’arandanos (per tot)…

I clar, no podem acabar un bon dinar, sense postres … (encara que jo ja n’hi podia respirar: Típica tarta de poma americana. (Curiosament es molt semblant a aquestes tartes que surten al dibuixos animats!), tarta de carbassa, (per acabar tota la pulpa que s’ha tret per fer les carbasses de Haloween), tarta de formatge, tarta de cireres i multitud de tartes que la gent va portar per quedar be.

A la part esquerra superior el pavo, acabat de sortir del forn i a la part inferior el moment del tall. Al mig de la fotografia, a dalt la tarta de formatge (jutgeu si es igual que les de les pelis) i a sota la omnipresent salsa d'arandanos. A la dreta podem trobar una de les ampolles de vi, amb un nom graciós "Holy Cow" (Alguna cosa així com Beneïda vaca). A l'ultima foto, la taula abans del banquet.

Respecte a la beguda, es molt típic, abans del dinar, una especie de vi dolç. Durant el dinar, tens les opcions de veure vi blanc o negre... No vui comentar com acaba el teu nivell d'alchol a la sang, ja que, com tot en aquest dia, es en quantitats enormes.

Una informació curiosa, però cert, es que el pavo te un aminoàcid anomenat triptòfan. Aquest aminoàcid fa que estiguis mes somnolent que de costum. Normalment, quan menges en gran quantitat, ja tens aquesta sensació. Podeu imaginar com estava jo? Vaig menjar mes en una sola tarda que amb tota la meva vida, sumant-l’hi amb moltíssim vi i a sobre amb els aminoàcids... buaaa. Era incapaç d'obrir els ulls buff!

Els pavos:

El símbol per exel.lencia de Thanksgiving day es el pavo. Molts dels americans, inclòs aquí a Seattle, decoren el jardí amb immens pavos de lona o ceràmica, il.luminats per dintre.





Els pavos venen, en la seva majoria, de l'estat de Minesota. Únicament per ThanksGiving Day, son produïts, 49 milions de pavos (Una cinquena part del pavos que es menjant a USA en tot l'any (235 milions de pavos)), ja que el 88% dels Americans mengen pavo en aquesta festa (els que no mengen, son perquè estan a la presó, barallats amb la seva família, o s'han fotut una festa i no saben on son..., vamos que si no menges pavo en aquest dia, ets mooooolt friki).

I per frikades... Tenint en conte, que el pes aproximat del pavo de Thanksgiving Day son uns 6 kilos, a USA es mengen uns 312.979 kilos de pavo en un dia! Uauuuuuu. M'encanten les mates!!

Thanksgiving day parade:

Una altre de les accions mes esperades es la cavalcada (per dir-ho d'alguna manera) de Thanksgiving a New York, on pots trobar-te de tot (els pitufos, la hello kitty, les majoretts o el Bob Esponja (una bona mescla)), sempre i quan no tingui res a veure amb l'ho que es suposa que haurien de demanar gracies en aquest dia.

Aquesta cavalcada esta organitzada per una gran botiga, coneguda a tot el país (Macy's) i es va fer-se per primer cop per els treballadors de Macy's i els animals del Zoo de New York al 1927. Perquè us dongueu conta l'ho important que es, a aquest esdeveniment participen 4.000 voluntaris, es seguida, al carrer, per 3 milions de persones i es retransmet per la NBC, amb 44 milions d'espectadors.

Black Friday

El Black Friday sempre es el quart divendres del mes de novembre o el dia després de ThanksGiving. Aquest dia marca l'inici de les compres nadalenques i tots els establiments de USA estan oberts perquè puguis comprar l'ho que vulguis, una micona mes barat que els altres dies de l'any. La gent aprofita per començar a comprar els regalets i que no es quedin enrere com tots els anys, però també hi han organitzacions que estan en contra d'aquesta festivitat. Diuen que es un culte al consumisme... i?? No ho acabo d'entendre...

Com ho he viscut jo.

La veritat es que jo m’ho he passa’t de conya. La pena, la salsa d'arandanos, que n'hi havia tanta que encara somio amb ella. Respecta a la resta, necessitaré fer un intensiu d'un més de gimnàs per poder treure'm totes les calories acumulades. Jo vaig celebrar Thanksgiving Day, al sud de Washington, al costat de la platja. He de comentar que em vaig quedar petrificada amb la casa.

Per no perdre la costum, era una casa enorme, que pel meu gust tenia una decoració bastant antiga, però les vistes eren immillorables. Estava tocant l'aigua del llac, i quan baixa la marea, tens un trosset de platja privat per tu. Podeu imaginar-vos, netejant els plats i esta veient un paisatge d'aigua i muntanyes al mateix temps? Perquè us feu una idea, us adjunt-ho algunes de les fotos (les altres estan al feisbuk). Espero que les disfruteu com jo, ja que em vaig donar conta que era la casa dels meus somnis.

Ah! Per acabar de fer preciosa la casa i els seus voltants, us comentaré que vaig tenir el privilegi de veure una foca a les roques properes a la casa. Tracteu també d’imaginar el fred que fotia!

A la part inferior esquerra podeu veure una visió de la cuina i a sobre les vistes que tens mentre es freguen els plats. A la part mitja superior, el saló (amb les vistes de fons) i a la cantonada dreta superior, una visió general de la casa. Comentar que també te l'embarcador (mitja inferior) i que les altres fotos son les vistes des de les terrasses de la cuina i el saló. La foto de la cantonada, la que surto jo, tinc aquest cara perquè no podia moure'm del fred que tenia. Esteu tranquils que encara no tinc aquesta cara de tonta.

Després del "generós" sopar, vam decidir anar a prendre algo (per fer baixar el pavo) i vam acabar a la taverna irlandesa que ja em fet com nostre. Vam disfrutar una micona i, ens vam anar cap a casa, perquè al dia següent, marxàvem cap a Wenatchee.

La primera foto de l’esquerra es la porta del local, a la part inferior total esta el paper informatiu de la nit de ThanksGiving. A la part dreta, prenent-nos un xupito de tequila. Si, lu que tinc a la mà es un xupito i degut al tamany només necessites dos per tenir coma etil.lic.

Bueno dons, això es tot... de moment.

El costat obscur de la ciutat esmeralda: University way

Acostumada estic a classificar aquesta ciutat com, la més "correcta" d'Estats Units. Envoltada de naturalesa, una de les mes sanes de USA, amb molt bon civisme, molta gent "adulta" (entre 30 i 40 anys) i amb molts diners. Deu ser per això que m'ha impactat tant conèixer aquesta part de la ciutat.

Es cert que no es ni la més bonica, ni la més natural, ni la més famosa... només destaca perquè a mi... m'encanta (que ja es raó suficient, amb l'ho exigent que soc jo!). Deu ser que te algo diferent, possiblement gent jove (difícil de trobar a Seattle), molt exotisme i varietat. Trobes un punt de vista diferent. La Ciutat esmeralda vista amb uns altres ulls, un costat obscur... internacionalitat, diversió, pobresa, paisatge urbà, drogues, alcohol i molta singularitat... Això es University Way!

La veritat es que vaig conèixer aquest carrer per casualitat. Anava donant voltes amb el cotxe buscant un restaurant amb la Marina (la brasilenya), i vam arribar a aquest carrer. La veritat es que estàvem completament perdudes (ella va canviar el seu cotxe i amb el nou cotxe, va perdre el GPS del primer, i aquí, sense GPS no ets ningú!). La veritat es que van quedar bastant sorpreses amb la troballa. No fa falta baixar del cotxe per veure que aquest carrer es diferent a la resta de Seattle. Aquella nit vam passar de quedar-nos però, tres dies després vam tornar.

Dintre dels seus establiments (sempre especials i que no solen durar més de tres anys oberts), tens tot tipus de botigues: venta de càmeres de fotos antigues (de les que van amb rodet), una botiga de bicicletes reciclades, llibres, roba, musica i càmeres (aquest quatre últims de segona mà)... També pots prendre des d'una sidra a un capuccino, passant per un gelat de Baileys, als seus bars i cafès. Menjar de totes les nacionalitats i tipus (chinès, japonès, tailandès, vietnamita, mexicà, indi, hamburgueses, vegetarià, tacos, ...). Encara així, també te la seves botigues convencionals, com la llibreria i la botiga de l'Universitat de Washington i la botiga dels Huskies (el equip de esports de l'universitat). Com a curiositat os diré que, va ser aquí on Bruce Lee va obrir la seva primera escola d'arts marcials.

Però crec que la botiga que més vui destacar, ja que qui em coneix sap que a mi aquestes coses m'encanten, és una botiga realment singular. Es tracta de Gargoyles. Allà pots trobar multitud d'escultures gòtiques i medievals, sempre que tinguin a veure amb el mon obscur i d'ultratumba. Entre altres coses, em van sorprendre una taula oija de fusta i marfil i un llibre que es titulava “Ghost Hunter's Guide to Seattle and Puget Sound”. Aquest últim és una guia per visitar els "llocs encantats" de Seattle. Vaig tenir, grans tentacions de comprar-ho, però sabia que després m'acollonaria i no aniria. A part, organitzen exposicions sobre tot aquest tipus d'"art", i n'hi ha una el 19 de desembre. No dubteu que estaré allà i que escriure un post sobre ella. Si algú esta interessat en saber més d'aquesta botiga, deix-ho la web http://www.gargoylestatuary.com/.

Dons bé, aquesta avinguda es coneguda per tot Seattle com "The Ave" i no només es caracteritza de les fricades que allà puguis trobar. és una avinguda on estan una gran quantitat del sense sostre que viuen a Seattle. No son només gent de 40 i 50 anys, sinó que d'un temps enrere ara, s'ha multiplicat per dos la quantitat de sense sostre de menys de 20 anys. Aquests s'escapen de casa dels pares i acaben arriben aquest carrer. La majoria dels casos, sempre estan relacionats amb droga i alcohol. Aquest tipus de gent, es coneguda com "Ave rats" (les rates de Ave).

D'esquerra a dreta i de dalt a abaix: Mapa de University Way, Detalls i façana de la botiga Gargoyles, visió de "The Ave", cruïlla mes important de University Way, "Ave Rats”, botiga de tatoos amb el cartell de "Se habla Espanyol" (no es català, però es curiós).

Se que la foto es petita, pero si clickeu adins podreu veure a tamany normal.

Bueno, de moment es tot per aquí i espero que hagi agradat aquesta part de la ciutat. Crec que també es una bona idea que sapigueu alguna cosa de la ciutat no?? Tunets per tothom!

AUTOVALORACIÓ. PRIMER MES A USA: "NECESSITA MILLORAR"

L'altre dia recordava, no se perquè (potser per la gran quantitat de temps que tinc lliure aquí), aquelles formes de puntuar que tenien els professor quan estaves a l'ESO (bueno... aquells que l'hagin pillat, ja que n'hi han uns altres que tenen una edat ja...) En fi, dintre d'aquestes notes es trobava una que, per sort o per desgracia, sempre estava al meu expedient: "Necessita millorar" Dons 10 anys després (joer com passa el temps), sota el meu humil punt de vista, crec que es la valoració mes adequada al meu estat actual.

Per començar, de de dir que he acabat definint aquest viatge com un proces de creixement, aprenentatge i autocontrol espiritual. (:S) Es algo així com un viatge a l'India, ja que tinc moltes hores de meditació, però amb tota la comoditat de una de les ciutats mes moderns d'Estats Units. Es cert, que ho passaré malament, però tot l'ho que vingui (bo o dolent) em farà créixer i em farà aconseguir diferents aspectes de la meva personalitat que, segons la meva pobre opinió, no podia aconseguir a Barna.

Però també es cert que no ha sigut gens fàcil arribar fins aquí, he tingut que vèncer multitud de de factors en contra:

La gana: Una de les meves principals pors. Molts de vosaltres sabeu que m'encanta menjar i que, a sobre, soc una mica delicada amb els dolors de la meva panxa. Dons be, fes la mescla i posa'm en un país estrany, on tot es cuinat amb excés de condiments, amb un llenguatge "limitat" per poder explicar l'ho que t'agrada i l'ho que no i després multiplica-ho per una ansietat per un canvi total a la teva vida i un síndrome d'abstinència provocat per deixar de fumar... Com podeu veure, no es una situació molt còmoda, però, m'esta ajudant a tenir autocontrol sobre mi i sobre la meva panxa (e intentar no passar-me tot el dia menjant)... Estic aprenent aquella tècnica dels ninjes, que diu que, si tens paciència i disciplina, pots aconseguir convèncer al teu cervell de que la sensació de gana no es certa... De moment no esta donant bons resultants... Us continuaré informant.

Continuant amb el tema, a data d’avui, la meva principal font d’energia (i d’aliment) son el m&m’s i el McDonalds quan ve a buscar-me alguna amiga (ja que el primer McDonalds en distancia de ca meva esta a unes dos hores caminant). Tenint en compte això, no es difícil entendre, que NOMES m’hagi engreixat uns 4 kilos. Ara mateix peso 140 (libres eh! jaja). Fins i tot, els meus pantalons amples, ja no ho son. Ara semblo una xoni amb els pantalons tan apretats, però vui que consti que no es per voluntat pròpia aquesta forma de vestir, ja que nomes es el meu cul el que ha decidit créixer, mentre que els pantalons tenen el mateix tamany.

Normalment diuen que t'engreixes uns 5 o 6 kilos EN UN ANY!! Es això lo que m'empenta a posar-me les piles amb el tema de l'exercici. Si tot va be, la setmana que ve m'apunt-ho a un gimnàs amb la brasilenya. A mes, aniré a córrer, amb l'ho que Rino... Prepara't... en quan arribi et destrossaré a la primera cursa que fem... perquè tornaré feta una maquina... I encara que se que a dia d'avui no puc aguantar mes de 5 , estic segura que canviara... J minuts corrent.

Com a mètode per canviar el tema del menjar, he tractat de cuinar, però aquí les coses son molt rares. No existeixen les sopes de Gallina blanca, ni existeixen els cubitos de sabors concentrats (l'Avecren). Les paelles son o enooooooooooormes o son cassoles, amb l'ho que es difícil fer-te una simple truita... Les cebes, son alguna cosa així com un arma nuclear, que al pelar-les, no et couen els ulls, sino que tells arrenquen I se’ls mengen (la mare que els va parir com piquen). El pernil es alguna cosa així com or envasat al buit I l'arros ha de ser amb multitud de cereals i altres ingredients que no vui ni pensar que son. (Únicament vui arros, no crec que sigui tan difícil). Bueno, com veieu no es una tasca senzilla, l'ho de cuinar aqui, sense tenir en conte que totes les mesures son en llibre i onzes. De moment, únicament vaig intentar cuinar arros... (va ser un desastre!) Seguiremos informando!

També he conegut alters tipus de climatologia. He tingut que enfrontar-me a l'adversitat d'un temps, diguem-li diferent (Diguem que hi ha una diferencia de 10 graus amb Catalunya). Aquí esta tot el dia plovent, cosa que a mi ja m'està be. Amb l'ho que no tinc una rel.lacio tan cordial es amb el fred, no nomes per la diferencia amb el clima de Barcelona, ni amb el terror de com passaré el desembre si ja estic patint d'aquesta manera, també per veure a tothom amb xancles, mentre jo intent-ho tornar al seu color normal les meves ungles (tenen un color violaci, similar a la gangrena, (CONSTANTMENT!!!)) A part, amb tota la roba que porto per evitar el fred, semblo un d'aquests agents especials amb els trajos que s'utilitzen en cas de perill biològic. Jo crec que, si aquest hivern no moro congelada, podré estar molt molt contenta.

Respecte a la família, hem fet un gran pas. He negociat els horaris per arribar a casa, i sembla ser que la meva cara de nena bona i responsable, els ha convençut. No hi ha molt a fer fora de casa, però ja m'està be poder sortir. Respecte al cotxe, la cosa esta una mica difícil. Resulta que jo no puc conduir fins que no em tregui el carnet de conduir de Washington. Mira que sempre vaig dir que si em tenia que tornar a treure el carnet, anava caminant. Però HO RETIR-HO, tot esta massa lluny!!!. Quan tingui la meva llicencia, llavors podré conduir els seu cotxe, però nomes caps de setmana i festius tot el dia i feiners a partir de les 08.30PM. Bueno... es un inici... Ja els manipularé d'alguna altre manera... jijiji

Un dels principals pilars en el que es subjecte la meva tristor i suposo que el factor mes difícil de superar es (i serà) l’ enyorança. Crec que cada dia que passa, estic mes adaptada aquí, em puc expressar millor en angles i puc fer alters tipus de coses, que em permeten divertir-me i que em fan oblidar-me de tot l'ho que us arribo a enyorar. Es clar, que durant tots els mesos que em queden aquí, us enyoraré, estaré pendent de vosaltres, d'una manera o d'una altre, parlaré i us explicaré les meves histories, amb els mitjans que tinc, trobant a faltar abraçar-vos o donar-vos petons, però vui pensar que no patiré aquesta pena, plorant i plorant, com ho he passat en aquest primers temps. A mes, estic segura que alguns de vosaltres, complireu la vostra promesa de venir-me a veure, i amb això ja es mes fàcil tirar endavant.

L'idioma també començà a ser una mica mes fàcil gracies a que no puc parlar amb ningú en un altre idioma que no sigui l'anglès (excepte en aquest blog, que deu ser per això que escric tant...). A part, m'estic instruint amb moltes series i programes de la tele americana (sempre des d'internet, que com he dit la meva família no te tele) com A shoot of love with Tila Tequila, on he après paraules com fake, bitch, fuck, ass, wanker, hooker... com veieu, molt educatiu!. Encara que també tinc el meu costat nostàlgic i estic veient Twin Peaks i 90210 Sensacion de vivir.

Hi han altres coses a les que també m'han OBLIGAT a adaptar-me. He viscut un mes sense assecador de cabells (aquest mati me compra't un!! I per això soc molt feliç!! ), m'he acostumat a viure sense tomate Orlando (no et dones conta de l'ho que tens, fins que ho perds). M'he adaptat a viure sense el meu Ibizuki (no es queixava, no remugava, nomes em portava i no esperava ni les gracies) ara, com als vells temps, camino i agaf-ho el bus... si, ja ho se, es molt fort, però es cert. Vaig caminant a molts llocs. (Noto que part de mi esta canviant... Estic espantada :S) M'he acostumat a no maquillar-me cada mati i a no portar talons.... (realment, no em reconeixeria-ho)... En fi, que soc una persona nova, i que estic espantada per saber a en que puc arribar a convertir-me en UN ANY!!!. Però bueno, també estic segura que m'acabarè adaptant aquí i que hi han multitud de coses que puc utilitzar per aconseguir-ho, de totes maneres, us aniré informant sobre el meu proces de canvi. De moment, estic contenta perquè en una setmana men vaig de vacances. Encara no tinc molt clar el lloc. Em vaig a unes muntanyes del est de Washington... O això m'han dit... Jo amb fer algo, vaig on faci falta... (Si no torno a escriure, si us plau, tracteu de buscar-me...)

Per cert, se que no ve a cuento, però molts de vosaltres sabeu que m'encanten els cotxes americans. Un dels objectius que em vaig marcar, va ser intentar fer la màxima quantitat de fotos de cotxes típics Americans, tant antics, com nous... Si algú esta interessat en veure la col.leccio, podeu trobar les fotos al àlbum "Els meus cotxes Americans" al meu facebook.

Petonsss i cuideu-vos molt

HAPPY HALLOWEEN!!

Hola a tots i a totes.

Resulta que l'altre dia, pensant en el blog, i llegint algun pregunta que hi havia als vostres emails, vaig pensar que seria graciós posar una mica de la història en la que s'engloben les diferents festes que caracteritzen a USA i com les he viscut jo. No tot ha de ser riure de tot l’ho que em passa, collons! Una mica de culturilla general a molt de nosaltres, no ens aniria malament! Home!

La veritat es que, de moment, ja ha passat Halloween i ja faig tard.

Aquesta festa és el 31 d'octubre i te els seus orígens a l'antiga cultura celta. 2000 anys enrere, el celtes que poblaven Irlanda, Gran Bretanya i el nord de França, celebraven el principi de l'any l'1 de novembre. Ells celebraven que el 31 d'octubre, Samhain (el deu de la mort i l'obscuritat) tornava la terra, i amb ell, els dies curts, el fred... Amb la mescla de diverses cultures, Halloween es va convertir en la nit de màgia i bruixes que es actualment. Tant es així que diu la llegenda, que si et creues amb un gat negre, et trobes front a una bruixa, i si no dones set passes enrere, t'espera una mal.ledicio per tot el següent any... jo per si de cas, em curo en salut, i dono 14, que ens coneixem!

El perquè de les disfresses...

La veritat es que cadascú te la seva història. Alguns diuen que la costum de disfressar-se, ve donada pels mateixos celtes que van originar la festivitat. Per posar-se a resguard de la tornada del deu de la mort, ells feien grans fogueres, donant ofrenes, sacrificant animals i disfressant-se amb mascares per no ser reconeguts pels esperits malignes.

Altres persones diuen que es originari dels francesos, que es dedicaven a disfressar-se i ballar, el dia de tots els sants durant l'època de la pesta bubònica. Per lluitar contra la seva por a morir, es disfressaven de diferents motius, però sempre referents amb la seva mort.


El perquè del nom...

Amb l'arribada del cristianisme, i la seva proclamació de l'1 de novembre com a dia de tots els sants, i la gent va posar el nom All-halloxs or All-hallowmas (l'angles mitjeval Alholowmesse que vol dir, Dia de tots els Sants) amb l'ho que amb el temps va derivar en Halloween.


El perquè de "Trick-or-treat"...

Quan els europeus van emigrar a Amèrica, juntament amb els indis americans van fer néixer un nou Halloween, encara que aquest col·lectiu era caracteritzat per la pobresa. Va ser llavors, quan aprofitaven Halloween per disfressar-se i anar picant porta per porta per demanar diners o menjar, l'ho que avui dia es coneix com "Trick-or-treat".


El perquè de la carbassa...

La carbassa sorgeix d’una llegenda irlandesa i es va implantar a Amèrica amb l’immigracio de milions d’irlandesos. La llegenda tracta d’un home, Jack O’lantern, que va ser tan mala persona que, quan va morir, no podia entrar ni al cel ni a l'infern. Per això va se condemnat a vagar durant tota l’eternitat dintre d’una carbassa.


En fi, perquè veieu la importància que te Halloween aquí, us diré que els americans gasten una mitja de 6.9 bilions anuals en aquesta celebració.

Com l’he viscut jo…

La veritat es que jo ni l’he viscut jajaja. Vaig arribar una setmana abans i entre el jet lag i l’intentar habitua-me a Seattle no em vaig adonar ni de que era Halloween. Si que es cert, que vaig veure multituds de carbasses a tots els portals de les cases, però m’esperava molt mes decoracions. Quan anava a veure a les meves amigues, als seus barris, era una altra cosa, però al meu… la gent crec que passa bastant. No se, vaig estar tota la tarda a casa i tampoc va passar cap nen a demanar cap xocolatina.

Deu ser que estic tan lluny de tot, que aquí no arriba ni Halloween, ni Santa Claus, ni na de na… Com trobo a faltar tenir-ho tot tan a prop com a Vilassar…

Un altre de les coses que em va saber greu, es no haver pogut preparar-me per disfressar-me. Per exemple, de cheerleader… amb els pompons vermells i la faldilla blanca… quina llàstima!! Amb l’il·lusio que em faaa...

Per acabar de matitzar, os posso aquest video, que, dona una perspectiva una mica diferent sobre Halloween, una mica mes autentica... (Esta en un post diferent, perque no m'entes amb el del blog i si no ho possava aixi no es veia!) Que ho disfruteu!

Petonets per tothom….

HAPPY HALLOWEEN 2 (EL VIDEO)

undefined

LA PENA PER LA PÈRDUA D'UN ÉSSER ESTIMAT

Bon dia a tothom. Abans de continuar relatant les meves histories americanes, haig de fer un salt al camí per donar una noticia molt molt trista. Com suposo que imaginareu, la meva anima esta en un estat molt molt depressiu, des de que el meu gran company de viatge, el meu portàtil, va decidir abandonar-me, ahir.

Suposo que durant aquestes primeres setmanes ha rebut forces ordres, i a estat sotmès a fortes pressions per part de mi mateixa i ha decidit enviar-me a pastar fang. No ha deixa't notes, ni un mínim perquè. Simplement, ahir al mati va decidir no tornar-se a encendre...

Prefereixo pensar que ha escapa't a un lloc millor que Seattle, mes calorós i amb mes "vida" en general. Algo així com les Illes Bahames i, vale que estigues fart de mi, però no era el moment idoni com per abandonar-me. La meva única connexió amb el mon s'havia esfuma't.

Ara en serio, desprès d'acceptar la pena de la seva marxa, vaig analitzar el meu estat actual. El meu ordinador ja no funciona, simplement de la nit al dia va decidir no tornar-se a encendre i jo m'he quedat amb un pam de nas sense poder escriure el meu blog o sense poder veure cap peli en un idioma diferent a l'angles, o sense poder contestar algun email que em queda pendent... Vaig pensar la possibilitat de comprar-me un portàtil aquí, però el problema es que únicament puc utilitzar-ho en textos anglesos, ja que aquest tipus de portàtils no coneixen ni els accents, ni les dièresis, ni la ce trencada... amb l'ho que poca utilitat seria portar-me'l cap a Barna.
Ara be, la meva família, que raros son un rato, però també molt bones persones, m'han deixat un portàtil per tota la meva estanca aquí (encara estic flipant, ja que tenen 5 portàtils per us domestic :/). Nomes m'han posat una norma pel seu us:

- Si us plau, no facis cap acció il.legal...
- Perdona??? .... jo????? Que vols dir amb això?
- Dons que no utilitzis programes per piratejar absolutament res, com per exemple, l'Emule...
- Mmm! Que va! Ja pots estar tranquil. Si ni tan sols conec aquest programa... 8-) fiufiufiu!

Bueno, tècnicament parlant, el nou portàtil va de meravella. La rapidesa de l'aparell es supersònica, si la compares amb el meu desaparegut compatriota, (algo no molt difícil, tampoc exagerem), amb l'XP instal·lat i tot estupendu, però tot te la seva part negativa i, es que es un teclat americà... per l'ho que espero que entengueu les meves faltes d'ortografia., però ja m'ho estic muntant perquè siguin les mínimes.

Bueno, vaig a prosseguir amb les meves redaccions de les noves aventuretes del pessulet a iuesei, que vaig molt retardada. Per cert, si algú veu l'anima del meu portàtil (el cos el tinc jo per si torna), digueu-li que sempre el portaré a la meva ment (filldeputa!) per deixar-me penjada. I l'hi doneu una pallissa de la meva part! Apalins!

Tuneeeets a tothom!

EL.LECCIONS A USA

A veure. Per tots aquells que els hi agrada la política i que llegiu aquest blog, que si no m’equivoco sou uns quants, i per tots aquells que m’han preguntat sobre les el.leccions aquí a United States, he escrit aquest post.

Es la primera vegada que puc donar la meva opinió, però sense que jo l’hagi viscut o vist. Porto unes dues setmanes aquí i,com tots, tot l’ho que sabia de política americana, m’arribava per la caixa tonta. Però ara, he tingut la possibilitat de parlar sobre el tema amb gent que està ficada en tots els esdeveniments passats. La meva mare americana, va decidir ajudar-me a entendre (evidentment en anglès) tots l’ho referent a les el.leccions polítiques. Això demostra que el meu anglès esta millorant…

Per començar a entendre una mica la història, em de partir de la base de que la meva família es pro-Obama i, per tant, anti-Bush. Així com també ho és tot l’estat de Washington. No es difícil posar-se de part d’Obama, tenint en conte com a deixat el país en els últims anys. La veritat es que, aquí, existeix una espècie de fòbia cap als republicans (sobretot cap a Palin, a qui califiquen d’una altre Bush però amb faldilla), especialment a Seattle, que costa de definir com a democràtica…

De totes maneres, per explicar aquella gent que no l’interessa la política i, que llegeix això només perquè ho escrit i jo i m’estimen (gràcieees), us informo de que USA te dos branques polítiques. Per una banda els demòcrates, alguna cosa així com l’esquerra (Obama) i per l’altre costat, els republicans, tirant cap a la dreta (McCain & Palin)

Que us sembla si, perquè us feu una idea, us comento, de manera molt senzilla, que opinen els dos partits sobre les principals preocupacions actuals.

ABORT: Republicans, estan completament en contra, mentre que els demòcrates volen legalitzar-lo.
ARMES: Els demòcrates volen instaurar un ordre i un control sobre les armes i les llicències per el ciutadà americà, de manera que només es puguin aconseguir armes petites per fins d’autoprotecció. En canvi, els republicans, lluiten perquè qualsevol persona pugui tenir qualsevol arma en qualsevol circumstància. De aquesta manera, actualment, un americà de Texas, pugui anar amb una metralleta a comprar el pa, sempre, clar estar, amb fins d’autoprotecció.
PENA CAPITAL: Els demòcrates lluiten per eliminar la pena de mort a tot USA, mentre que els republicans ho tenen com una de les seves activitats d’oci i cultura.

Sembla ser, que amb tot això, i tot el que comenten les noticies, el futur està ben cantat i acabarà guanyant Obama, però, es veu que els Republicans, ja estan parlant amb advocats perquè, en el cas de que perdin les eleccions, puguin portar a terme una revisió dels vots. (Això es diu a la radio)

La veritat es que no es la primera vegada que intenten, “per tots els mitjans” guanyar. Resulta que la primera vegada que va guanyar Bush al 2000, realment va guanyar Al Gore per número de vots. Es cert, que a USA, no es decideix el vencedor de les el.leccions per la quantitat de vots dels ciutadans, a cadascú dels representants ja que n’hi ha multituds de decisions internes que poden canviar-ho. D’aquesta manera, encara que Al Gore va tenir més quantitat de vots, Bush va guanyar gràcies a les decisions presses, sobretot, a l’estat de Florida, ja que… sorpresa!!! Qui havia de governador a Florida??? El germà del Bush. S’ha de dir, que això no està demostrat, però que els americans ho consideren com un secret a veus.

Bueno, la veritat es que a aquest post està publica’t abans de saber el resultat de les el.leccions. No obstant, us enterareu per la tele, o sigui que tampoc faig cap favor esperant-me a dir el resultat. Si teniu alguna consulteta més, que jo, modestament, pugui sol.lucionar, ja sabeu per on paro. Espero que al menys, hagi sigut una mica amena l’informació.

Com sempre, petoooooooons per tothom!

NO ES OR TOT LU QUE LLUEIX (VISCA EL REFRANYER ESPANYOL TRADUÏT AL CATALÀ)

Bueno, bueno, bueno….. Porto una setmana a Seattle i les coses van agafant la forma, que es suposa, que tenen.

A començat a ploure, cosa que es suposava que no parava aquí, i es el primer dia que veig la pluja, però es una pluja molt rara. Cap de les finestres de la casa s’ha mullat :O:O:O …. Efecte paranormal??? No se… però igualment no sents la pluja, només la veus. No se, fins i tot la pluja és diferent, no m’esperava que fos d’aquesta manera. Però on estan les tormentes tan fortes que jo m’imaginava?? No. Només aquesta merdeta de pluja que casi ni mulla…. Son raros fins i tot per això.

Respecte als carrers… no se, es USA però no ho es. Vull diiiiiiiir… És USA, reconegut per les seves grans cases i jardins i les particularitats de la seva cultura y de la seva gent, per exemple, una cosa curiosa… Quan la gent vol vendre la seva casa, posa un cartell a la porta (clavat al terra del carrer), en el que posa alguna cosa així com “OPEN HOUSE” (Casa Oberta). Això serveix perquè, qualsevol individu que passi pel carrer pugui entrar en aquesta casa i mirar com és per dins, estiguin o no estiguin els propietaris a casa, ja que aquí no existieixen les portes tancades. Però a veure… vosaltres sabeu l’ho que és l’intimitat????????? Però esteu bojos???? La gent pot entrar, robar i marxar i ningú la vist. Però, teniu en conta que, tal i com he sentit moltissimes vegades des de que estic aquí, que a USA tot es veu. Cada fill de veí, té una càmera a casa seva (tant a la porta com a dintre de la casa), a més de que a qualsevol carrer trobes càmeres de video vigilan-te… :S Torno a dir: On m’he fotut???? Però, com us deia, no tinc la sensació d’estar a USA. On estan els super cotxes que tan en moria de ganes per veure?? On està el nen que repateix des d’una bici el diari?? On son les bíblies dintre dels calaixos de qualsevol hotel?? I última… però no menos important, On estan els metges guapos d’Anatomia de Grey?? Martona (Panxi) si els trobo, ja si això tel’s envío ;).

En fi, estic adaptant-me també al menjar. Resulta que aquí tot es picant i, si no, tot té espècies, però a pales eh!!! No et creguis que es un ramillet de farigola, no no no. Es una cullerada enorme de cada una de les espècies que puguis trobar, perquè es que la meva família les col.lecciona. Us podeu imaginar, que te un calaix sencer i després un armari que m’arriba casi a la cintura? Que no us ho creieu??? Perquè estan les fotos??? XDXD Aquí teniu una prova:

Una altre cosa de les que m’ha soprés de la meva família, es que tenen una costum, molt americana i especial. I es que no dinen!!! Si si, com ho sentiu, ells passen d’aquest àpat, perquè clar prefereixen menjar “Snacks” i així s’estalvien el tenir que preparar alguna cosa. Resulta que el primer dia, men vaig anar a dinar a un restaurant (perquè si l’hi preparen el menjar si que dinen (senyoritos!!!)), però es que al segon día, em vaig aixecar, vaig esmorzar (a les 08:00 del matí) i resulta que eren la 01.00 de la tarda i aquí ningú feia cap tipus de moviment cap a la cuina… Les 14.00, les 15.00, les 16.00, les 17.00… ja està be! Soc persona, he deixat de fumar i tinc gana joer! Vaig preguntar-li que si tenen idea de dinar i, amb tota la calma del mon em responen, “buenu no, perquè nosaltres tenim la costum de menjar snacks” (-o) Perdona????? Em sembla perfecte, però, per si no t’has fixat, vinc d’un altre país, soc la teva convidada i no m’has dit re. Em sembla genial les teves costums, però, si et comuniques, millor que millor!.

Resulta que men vaig a fer dinar i … que trobem a la nevera? Una sopa que va fer el pare, amb pastanaga i pollastre (sense sal), que he estat sopant tres nits seguides. Amanida (amanida de les que s’assemblen a les fulles de les plantes del jardí, sense res amb que acompanyar com pastanaga o blat de moro), milions i milions de salses i cremes, manteques i demés acompanyants de… alguna cosa. Però es que en aquesta casa, no trobo reee amb que acompanyar aquestes salses. No hi ha arrós, no hi ha carn, no hi ha peix… Amb l’ho que porto tres dies alimentant-me per dinar (sola) de pasta (la mateixa pasta que esta envasada a tonades al congelador) amb oli (ja que el tomàquet per acompanyar la pasta et forada la llengua de l’ho picant que es i la salsa carbonara, es veu que no a arribat aquí i no saben que es), fruita i amanida (de les de fulles del jardí, ja ho he dit??, per si de cas). Per sopar, optem tots els dies per la sopa del pare (ahir es va acabar, osigui que tic sorpresa per veure que sopem), i l’esmorzar, que es l’únic que no em queixo, ja que es pa amb tomàquet, pernil dolç i formatge amb suc de taronja.

Per sort, demà anem a comprar, i suposo que aniré amb ells per començar a arreglar els menjars a aquesta casa, ja que crec que l’únic que menja aquí, be o malament, es el bebè i el gos.

També tenim altres particularitats a les quals adaptar-me com es el meu super promès espai vital. Resulta, si que es cert, que jo visc a la part d’abaix de la casa, mentre que ells dormen i fan vida a la part de dalt. Però, sembla ser que un dels capítols on m’explicaven no se que cosetes, vaig fer pelles. Resulta, que ells tenen l’habitació a dalt, i els seu lavabo a dalt també, però venen a dutxar-se al meu lavabo, a la planta d’abaix. Vull pensar que hi ha una gran raó per fer-ho, més que res per no desesperar-me. Resulta que, encara que dormen al pis de dalt, durant els caps de setmana, baixen a un quarto que hi ha la planta de baix, amb l’ho que ja no estic sola. I per acabar d’arrodonir, ells dos tenen el despatx al pis de sota, amb lu que, del 100% de la planta per mi, s’ha tornat un… 25%? Algo es algo. Per continuar, la meva habitació és la més freda de la casa, però si que es cert que tinc dos ventanals enormes a la piscina que m’havien dit que tenia. Aquesta:

Com veieu, últim model amb aigua calenta i amb un dofí treien aigua per la boca… Bueno, més o menys. Tampoc vull ser mala persona, no crec que aquí puguis banyar-te molt (ni tan sols a l’estiu, fa molt de fred!!), però bueno jo venia amb la idea de tenir una piscina, però bueno, suposo que la gracia era en no dir com era la piscina jajaja.

Més coses sobra la meva habitació, l’armari es l’ho millor. Les portes estan que ballen quan les obres i les tanques a més de que no tinc prestatgeries. Únicament tinc per les perxes i les sabates (al terra). Menys mal que no tinc molta roba, que si no si que m’anava a donar un atac d’histèria, però tot a capigut ordenadament ja que me comprat una espècie de prestatgeria mòbil per l’armari i allà m’ha capigut tot. XD

Respecte a viure a la part d’abaix, estaria be, però tenint en conte que no hi ha re a la cuina (Ni utensilis ni menjar), que fa fred, hi ha aranyes i que no pillo sempre internet… crec que serà millor treure’m l’idea del cap.

També hi ha coses bones per això. Han tingut la preciosa idea de decorar-me l’habitació amb fotos que jo els hi vaig enviar quan estava a Barna. Amb l’ho que us tinc a tots molt a proa quan obro els ulls. Problema, que cada vegada que les veig estic plorant tres hores. Amb l’ho que, agraeix-ho la idea, però…

Però, el punt principal d’aquest punt, són les normes a complir pels representants de la casa i, la inquilina, usease jo.

Resulta que al cinquè dia de viure amb ells, va venir la mare i em diu. Hem preparat una espècie de llistat per poder evitar qualsevol malentès. Son algo així com les normes de la casa, ho signem i així no hi cap dubte de que totes dues parts ho tenen clar (ho signem????) En fi, ok, cap problema, no tinc una altre opció? Vam llegir lu referent al nen i l’altre part me l’estic llegint encara.

Em treu 10 fulls amb una lletra de mda 10 amb milions i milions de coses que puc i no puc fer. Com sembla algo bastant difícil de creure, us poso una foto de les 10 pàgines i una perquè comproveu el tamany de la lletra.

La veritat es que si ho poguéssiu tenir davant riuríeu, perquè de veritat que posa cada cosa que es per dir-lis, però vosaltres que us penseu que soc?? A sobre es pensen que soc una especie de xaxa que ve a cuidar al seu nen i que, el programa d’intercanvi, el faig amb casa seva, no amb USA. Les normes tenen pinta de ser super estrictes i la veritat es que la part que parla sobre les normes referides a nosaltres, no al nen, s’han de discutir (eh dixo!).

Perquè us feu una idea de les normes que hi ha en aquest llibret, us poso les que no tenen desperdici (son textuals):

Sobre el nen:

1) No donguis al nen cap medicament ni cap aliment que no t’haguem comunicat i aprovat nosaltres.(En quan marxis li donc una Mistubishi…)
2) Per favor, cuida la teva salut aquest any, per això et recomanem:
· Si coneixes alguna persona que te una infermetat contagiosa, si us plau, no el vegis fins que no es recuperi. Encara que sigui un constipat (però si aquí tothom deu estar constipat en hivern amb el fred que fa… No veuré a ningú)
· Si et sents cansada, pregunta a Molly (la mare), perquè ella et podrà aconsellar unes pastilles multi-vitamines, que et faran sentir millor (pastilles que em faran sentir millor… sospitós)
3) Si has quedat per trobar-te a algun lloc, al parc per exemple, amb alguns dels nens que podrien estar amb Kian, pregunta-li, al matí si està malalt. En cas positiu, cancel.la la quedada.
4) Quan algú vagi a tocar a Kian, si us plau, fes que es renti les mans abans (buaaa, vaig caminar pel carrer i algú l’hi diu, que maco, i jo li dic “S’ha rentat les mans potser???, dons no el toqui”, a més una altre de les normes, es que no puc dir ni l’edat exacte ni el nom de Kian al parc a desconeguts (jooooerrr, s’ha de ser paranoic)).
5) Em diuen que hem renti les mans en 20 ocasions en les 10 pàgines (i estan contades!!)

Bueno, diguem que, com és el seu fill, es pot entendre que siguin tan metòdic i paranoics, però ara us poso la part referida a mi:

Sobre mi i la convivència:

1) Tinc que estar a casa per les nits 11 HORES abans de que comenci a treballar. Això implica que tinc que estar a casa a les 8.30 PM. (A les 8.30???? Però es que ara tendré que posar-me a discutir com quan tenia 12 anys??? Si surto a les 04.30 de currar i aquesta casa està al cul del mon i trigo un cullo de temps en arribar a qualsevol lloc, com vols que estigui a les 08.30 a casa?? Però si les meves amigues ja estan a 30 minuts de distància!!!.... Es evident que aquest tema tinc que parlar-ho i que em toca una mica la moral) Però, es que no t’ho perdis, que els dies que tinc lliure tinc que estar a les 11.00 pm, (jaaaaaaaa. Es cert que aquí no hi ha festa fins les 7 del matí, però fins les 02.30 hi ha. El que tinc clar, es que no em penso quedar aquí tancada, osigui que… us seguiré informant, ja que aquesta norma ha de canviar)
2) No pot entrar més de tres amigues (sexe femení) a casa (no sigui que montem una super festa).
3) Prohibida l’entrada d’amics (sexe masculí) a casa.
4) Mai utilitzis les paelles blava i verda d ela cuina, ja que son les preferides de Seane (el pare) i son molt apreciades per ell. (Ho sento, però… son una merda de paelles, histèrics!!!)
5) Per raons sanitàries, no utilitzis els nostres xampús, condicionadors, cremes… (A veure, que no utilitzi el teu raspall de dents, ho veig normal, però el teu xampú??... No es que vulgui utilitzar-ho sempre, però vaig venir amb el mínim de equipatge possible i portava únicament un pot petit… en fi!!. I per normes d’higiene?? T’estàs dutxant a la meva dutxa… Si t’havia d’enganxar algu, ja t’ho e enganxat!!! Tomaaaa!)
6) Respecte a les vacances, jo tinc incloses al programa un total de dos setmanes. Aquestes setmanes, en principi, les puc utilitzar com vulgui, però es que resulta, que la mare de la casa m’ha fet ja una llista. M’ha posa’t totes les festes nacionals i me l’has a restat de les meves vacances --- uaaaaaaauuuu – ho haveu viiiiiiiist??? Jo no tinc la culpa que el 4 de juliol sigui el dia de l’independència!!! Jo no puc tenir set dies (que son les festes nacionals) restades perquè no tinc suficient temps per anar me’n en lloc… En fi, una altre cosa a discutir.

Bueno, com veieu, la cosa està una micona tensa i, encara que no perdo la meva educació, ni amb angles, s’ha de tenir molta barra per posar coses així. Bueno, la veritat es que es possible que estigui JO una mica tensa i, qualsevol cosa que facin o diguin per mi no es molt bona, però es que hi ha altres que ni intentant posar-me a la seva pell crec possible.

En fí, espero que us hagueu rigut una mica de les paranoies dels meus pares americans, però que tranquils, que estic segura que això es soluciona, com que em dic Tània, jajaja.

Molts petunets per tots i gràcies, de nou, a tots aquells que escriviu mails i comentaris, que des d’aquí es valora moltissim.

PRIMERA CAIGUDA LLIURE REAL.

Buaaaa! Crec que això es molt molt molt difícil. Porto exactament 1 setmana a Seattle i em falten 2 dies per fer dos setmanes fora de casa. La veritat es que me’n vaig anar molt esperançada amb la meva fortalesa, però la cosa no sembla ser tan fàcil. Estic pendent del nen des de les 07.30 del matí fins les 04.30 de la tarda i no se’m passen les hores. És un sol de nen, però en quan es posa una mica girat, buaaaa, em costa mantenir-me dintre de les meves caselles.

Si em paro a pensar, són masses coses a les que m’haig de desacostumar i moltes més a les que m’haig d’acostumar. No puc oblidar que visc a casa d’unes persones, que es casa seva i que tenen les seves pròpies normes. Tinc en conte que porto, aproximadament, uns 3 anys compartint pis, però sempre sota les meves regles i decidint en qualsevol moment que vull o no vull fer.

Aquí es totalment diferent. Són ells els que manen i no sembla que estiguin molt disposats a ser flexibles. Tot això donara lloc, juntament amb les regles, a un nou post titulat “No és or tot el que llueix” i es que entre les coses que han canviat vistes des de Barcelona, com les coses que realment no s’han complert son massa evidents com per callar-me.

Hi ha moltes més coses de les que estic en procés de desintoxicació. Les birres, el tabac, les festes, les converses extenses i filosòfiques (eh, albeta!), les abraçades, el català, el dormir tota la nit… podria seguir i no acabar mai. Simplement, ara per ara, e perdut més que he guanyat, encara que suposo que això es temporal. Em de perdre per poder guanyar, no?

Suposo que aquestes crisis es tenen sempre i que, passats uns dies, es veuen les coses d’una altre manera. Però es que aquesta tard esta sent molt difícil. Plou allà fora, estic sola a casa, no puc contactar amb cap de les meves coleguis d’aquí i a sobre soc tan capulla de posar-me música. Dona igual que música sigui, tota la música que tinc al portàtil em recorda a vosaltres, em recorda Barcelona i em recorda tot lo que no tinc aquí, lo que em falta. No os podeu fer a la idea, de lo que trobo a faltar TOT. Fins les coses més insignificants, com per exemple un pot de tomàquet orlando. Aquí no existeix el tomàquet per la pasta, tot es amb un milió d’espècies i a mi no m’agraden.

Bueno intento tirar endavant, pensar que això es una oportunitat única que només viure una vegada. I el més penós, que jo he decidit viure. Però es que no paro de pensar en que aquestes dos setmanes han sigut eternes i no m’imagino un any així. Es sabut que sempre són els meu collons els que guanyen i que vaig jurar i perjurar, que encara que m’estiguessin arrencant la pell a tires, no hi tornaria abans de l’ho previst. Però….. joder. Es dur, molt més dur de l’ho que m’imaginava. No deix-ho d’estar sola i donar-li voltes al cap. Se que en una setmana, ja estare amb gent i fent coses, però… fins llavors… i qui m’assegura que no tindrà la mateixa sensació? Joder que una cosa es estar sola perquè vols a un barri podrit de Mataro i al teu pis, que a un pis de gent que no coneixes currant i completament sola… Joder no em falten ganes de trobar-vos i abraçar-vos,

Vull pensar, que les coses seguiran com sempre quan torni, però fins i tot això m’atormenta. Qualsevol cosa que em pugui perdre de la meva gent m’horroritza. I es que no tic apenada, si no que estic morta de por de no poder aguantar això. Quan vagin venint les noticies, siguin bones o dolentes i jo no hi sigui allà.

Total, per acabar de riure, voleu saber quin es el meu plan per aquesta nit?? Dons veure El Internado des de la web de Antena 3. Te gracia, perquè a sobre no estic ni practicant l’anglès jajaja. No però, encara que tot sigui una merda, també hi han coses bones: Estic coneguen USA (encara que nomes sigui, de moment, New Jersey, New York y Seattle), estic aprenent a explicar-me en anglès, encara que el meu accent es força divertir, a més de diferents “errors” lingüístics que han donat a parlar a la gent de per aquí (no us preocupeu, ho explicaré en una altre post, si temps no em falta…),

En fi, que estic bé, però que he estat millor i que per primera vegada sento el meu interior aquesta frase que dea “cualquier tiempo pasado fue mejor”. Sobreviuré, com sempre, a tot i a sobre em riure i ho tendré escrit a les meves memòries.

Per cert, gràcies a tota aquesta gent que esta per mi, encara que sigui a 9000 kilòmetres de distància, perque se que es molt difícil. MOLTES GRÀCIES! Us estimo moltíssim.

“Y puedo prometer y prometo, que el próximo post, estará rodeado de buen humor”

Petites frikades americanas

Hola novament!

Resulta que porto un temps aquí (1 setmana jajaja), i m'estic donant conta, de moltes coses son diferents o coses que no trobaríem a Barcelona. Diga'ls-hi rares, originals, diferents... Uenu, que a mi m'han sorprés i que, algunes d'elles han sigut bastant gracioses.

PATRIOTISME I RELIGIÓ.

Per exemple, podem començar amb la segona nit a New Jersey. Resulta que em venia de gust menjar-me una pizza, per això vaig demanar-la a la meva habitació i, quan va arribar, la imatge em va crear esgarrifances...

Crec que serà millor que us document-hi l'experiència amb una fotografia:

God Bless America"???? Que deu beneeixi a Amèrica??? Però si és una pizza!!! Mai m'hagués pogut imaginar que a la caixa d'una simple pizza, pogués trobar alguna cosa així. Però on estic? On m'he fotut? Les cobertes de les pizzes son per posar publicitat no aquestes coses... Realment vaig espantar-me. No m'esperava això. Espero no convertir-me en algo semblant a ells! ( el patriotisme ja el tinc, però el cristianisme... ho dubto).

ARTICLES EXTRAVAGANTS:

Els americans son coneguts per les seves excentricitats i els seu invents una mica "inútils" però que tothom compra. Aquí. la "tienda en casa" és un fenòmen social, que reuneix a la gent en congregació cap a una de les cases del vecindari, per decidir en multitud, el grau d'utilitat que tenen aquests productes, i així comprar-los en massa.

No obstant, en aquest capítol no entraré a la "tienda en casa" convencional, si no que, donc un pas més i volia parlar sobre les ventes per catàleg al avions, durant els vols domèstics dintre d'Estats Units.

Anant de Newark a Denver i, posteriorment a Seattle, vaig poder tenir la "sort" (ja que em va colapsar el cap de les paranoies que havien a l'interior) d'observar un catàleg, d'aproximadament 200 pàgines, amb multitud de productes inútils i caríssims. La companyia presumeix de ser els primers en el ranking de ventes en aquest tipus de serveis. Perquè veieu que no menteix-ho, l'empresa es diu Sky Mall (www.skymall.com). Si la visiteu, segur que trobeu algu interesant...

Quan vaig començar a veure els productes, va ser algo increible. Pots trobar des d'una escultura de bigfoot (a tamany real) pel teu jardí, fins escaletes perquè les vostres mascotes no estirin les potes al baixar del cotxe o el llit, passant per sabatilles d'esta per casa, amb llum per quan us aixequeu a les nits. Però, si us plau, fixeu-vos en alguns dels productes estrella que a mi realment m'han fascinat:

* Protector de les boles de remolc??

Jo pensava que això es protegia amb una pilota de tenis trencada, però aquí a USA no son tan "cutres" com nosaltres. Ells donen una toque "cool" a toc lo que poden. Sota la meva modesta opinió, aquest ninot protector, realment em porta esgarrifances... Fins i tot crec que esta demanat clemència amb les potes. :S

* Gran amor per les seves mascotes

Ben sabut es, que els americans estimen i entenen moltíssim a les seves mascotes (que li diguin a Brian de Padre de Familia. Per cert, que he llegit a Internet que Braian està secretament enamorat de Lois a la serie, algú estava al corrent d'això???). Doncs aquesta companyia de venta per catàleg, s'ha esforçat moltíssim en intentar que qualsevol gos tingues tots i cadascun dels trastus inútils que pot tenir el seu amo. No mostraré tots, perquè em tancarien el blog, però aquí van un parell força gracioses.

Pels viatges en cotxe, aquesta empresa a creat una espècie de cadira, amb la qual el gos pot anar totalment fixat i així, si pateix una accident, està segur. Te fins i tot cinturó de seguretat! Però... Vols dir que aquest gos està còmode? Ja pot respirar?? Ja es pot moure una micona?

Particularment, a mi, aquest m'encanta. És una espècie de finestra per les mascotes dels jardins americans. A veure, no entraré en el grau de utilitat del producte, però, jo si fos gos, i tingués aquesta finestra, estaria més entretingut.

* La importància de la salut.

Una de les seccions més importants d'aquesta revista, és la que es dedica conservar la salut. He trobat una "eina", mitjançant la qual pots estirar-te les vertebres de la part baixa del cap. (Realment tinc la certesa de que hi ha gent que necessita fer aquest exercici, osigui que no fare comentaris) però l'aparell en si, sembla construït per una altre tipus de funció. Que cadascú, tregui les seves pròpies conclusions.

* A que dedica el tiempo libreeee

I a que dediquen el seu temps lliure els americans, a part d'intentar suïcidar-se amb un aparell d'estirar vertebres, tractar als seu animals com a prínceps, deixant-los veure el carrer de davant i posar escenes grotesques i sexuals a les boles dels seus remolcs?? Vale, dons aquesta companyia et dona moltes idees:

Es cert, que als americans li encanta fardar dels seus ídols, els quals han sigut famosos per tot el mon. Dons bé, que millor que passar el temps amb un dels ídols més importants de la història? Aquesta revista et dona el privilegi de poder-te comprar, per aproximadament 200$, una copia "exacte" del inigualable e inimitable Elvis Presley! (Només el cap, gràcies a Deu). Dons si si, la gent està tan malalta, com per comprar-se aquest ninot que canta les cançons més conegudes i et parla, utilitzant les més famoses entrevistes que va fer al llarg de la seva vida... -0 Sense comentaris!

I en el cas de que t'avorreixi escoltar al rey del rock, sempre pots comprar-te aquest crossword, que crec jo, trigaran molt en acabar. Encara que si algu té espai a ca seva per penjar això, crec que te diners per fer altres coses...

Bueno, com podeu veure, Estats Units és una altre història. Aquí la gent esta fatal, busca un tipus d'utensilis i fa servir una mena de frases i cares que poden arribar a acollonar-te. Al cap i a la fi, sempre han sigut cal.lificats de rarus.

Tinc moltes més coses que explicar, però crec que no és el moment. En quan tingui noticies fresques us ho faré saber.

Molts petonets a tothom!