24TH ANNUAL JINGLE BELL RUN & WALK

No hi ha res mes autèntic, que incluir-te a les tradicions de cada país on estiguis. Per això, quan em van comentar si volia córrer en aquesta carrera, la meva resposta va ser: "Córrer no, però caminar (que també n'hi ha una opció) i tant!!). La veritat es que es al.lucinant el que estic arribant a canviar amb el tema de fer esport... es que ni em reconeix-ho... jajaja.

Vaig a explicar-vos una mica de que va aquesta carrera. Es un esdeveniment que es va començar al 1984 i que es repeteix cada any, dos diumenges abans de nadal. Es una carrera, en la que corren una mitja de 10.000 persones amb un toc nadalenc. Però també amb un costat benefic, ja que el preu de l'incrispció (uns 25$) es dona, íntegrament, a la Fundació Americana contra la Artritis, per la busqueda d'una cura contra aquesta infermetat. El recorregut es en el centre de Seattle amb una distancia de 3 milles (uns 5 kilòmetres). Tanquen tot el centre de la ciutat per aquesta carrera, inclús l'autopista!.

Abans de que rieu tant... que sapigueu que vaig acabar la carrera! Vale que anava caminant, vale que vaig arribar tard i no vaig córrer des del proncipi... pero l’ha vaig acabar!! (Deixe-ho de pressionar-me)

Però aquesta carrera es graciosa perquè la gent va amb parafernals nadalenca, encara que també esta l'il.luminat que es disfressa d'algu que no te res a veure amb el nadal (veure fotos mes abaix). Hi han premis pels corredors, però també per aquesta gent que es disfressa i la veritat es que n'hi havia cada un...

No! Jo no em vaig disfressar. Feia tant de fred i estava tot tan glaçat, que ja tenia prou de vigilar que no caigues... Encara que portava tantes capes de roba, guants i gorros (perquè no se'm caiguessin les orelles a catxos) que que dificilment podia fer moviments normals per mourem!. Es a dir! Que anava preciosa! Com sempre! Jajaja. XD

Una vegada acabada la carrera, quan ja passes la línia de "Finish",et donen, plàtans, pa amb blueberris, aigua, chocolata calenta... toooooot gratis. Suposo que tot això es per qui s'ho a pres en serio i arriba una mica cansat a la meta però... joeeer, es que em moria de gana L . Ah! I si tenies ganes de fer pipi, tenies la mísera quantitat de 60 lavabos portàtils! (mireu mes abaix, que ho he documentat).

En global, l'experiència va valdre la pena però... massa fred! ... Bueno, en general fa massa fred per tot!! XD. Cuideu-vos!

A cada "esquinica" podeu trobar algunes de les disfresses. A la primera "Rudolf" amb la seu nas vermell, a la segona, regals apunt d'ofegar-se per l' esforç, a l'altre els il.luminats disfressat de "comecocos" (res a veure amb el nadal) i a l'ultima Santa Claus. Al mitj teniu una foto dels 60 lavabos portàtils, el meu numero de corredor i jo al principi de la carrera. No ensenyo la foto de després, perquè tinc una dignitat.

DE PASSEIG PER DISCOVERY PARK

De nou aquí estic, per explicar-vos una de les meves excursions. La veritat es que n'hi han alguns dels que em segueixen que l'encantaria fer-la (eh Alba i David, espereu-vos a veure les fotos...), perquè realment val la pena.

Per començar, ens situem, el diumenge anterior a Thanksgiving (el que passa es que he estat molt ocupada i amb blogger he tingut meritíssims problemes). Resulta que aquesta gent va decidir portar-me a conèixer alguna cosa molt mes natural que la ciutat en si (difícil, però possible). Vam anar a parar al Discovery Park.

Bueno, perquè os situeu, us he posa't aquest mapa de Seattle perquè comenceu a ubicar-vos. Jo visc bastant a prop de University of Washington (l'estel de la dreta). Downtown, es el que es coneix com el centre de la ciutat (com veieu, estic al cul del mon) i com també podeu veure, Discovery Park, es troba a l'altre punta, a una regió que es diu Magnolia Bluff, a unes 10 milles (uns 16 kilòmetres).

Aquest parc te una extensió de 534 acres (uns 2,5 km2), es el parc mes gran de Seattle i nomes 2 milles (casi 3,5 kilòmetres) son platges amb vistes increïbles a Puget Sound, que es una badia que pots creuar en ferry i que no descart-ho fer-ho mes endavant, ja que diuen que les vistes de Seattle des d'alla, son precioses. Com podreu veure a les fotos, es poden veure també les muntanyes de la regió d'Olympic.

A part de les platges, on pots veure grans dunes, també hi han, praderes enormes, boscos frondosos, espectaculars penya-segats i alguns rierols. Com veieu, es un parc que te de tot, de tot!Total, que es impossible veure'l tot! Però clar, aquí la gent es molt molt esportista i havíem de veure una quarta part, sigues com sigues. Vam estar dos hores caminant (si si, DOS HORES!! I si, si, JO CAMINANT!!), però clar, havia d'aguantar el tipet, però per dintre pensava que em moria!! (O mai god!!!). Crec que no he sudat tant a la meva vida, i això que fa casi un mes i mig que no fumo...En fi, únicament comentar, que va valdre la pena. Aqui teniu un petit aperitiu aquí, mes fotos, com sempre, al feisbuk.

JO DE GRAN VULL SER ESTUDIANT UNIVERSITARIA AMERICANA!

Hola tothom de nouuuu!

La setmana passada vaig visitar l'Universitat de Washington (no, no buscava una festa!). Volia veure com son les universitats d'Estats Units, si son com les pinten a les pelis i tal. La veritat es que em queden moltíssimes coses per veure, ja que només he fet una excursió guiada amb la dona d'aquí, que va estudiar allà la carrera. Com us suposeu, només vaig poder veure l'universitat des de fora, però encara així, val la pena.

El campus, amb la zona d'edificis administratius, els edificis docents, les biblioteques i els bars/restaurants, em van recordar moltíssim a l'hospital de San Pau (L'hospital de Barcelona que te tots els seu edificis en un estil modernista construït per Domenech al 1902) a que soc intel.ligent? Pues, ho sento, lo he mirao y me copiao! Jajaja., Era perquè us situéssiu. Don be, a l'ho que anàvem, això és immens i tots els edificis son històrics i tenint en comte la de colors que te la vegetació aquí, he de dir, de nou, que es preciós.

La veritat es que tampoc vaig veure el típic estudiant americà molt molt guapo de les pelis, ni ningú amb papers per convidar a tothom a una festa privada de l'hermandat Alpha, ni vaig veure a la capitana de les cheerleaders dels Huskies (equip de l'universitat de Washington) venint-me a buscar corrent perquè formes part del grup de les animadores, ni el noi mes popular del cole demanant-me que hi vagi al ball de fi de curs amb ell (bueno crec que això es al high school) ... bueno, dona igual. Em va semblar una mica estrany, però suposo que tots estaven berenant i per això no m'han vist, pobrets. El pròxim dia, aniré a hores mes normals per que em vegin...8-)

Ara en seriu, resulta que vaig estar parlant amb Molly (la dona d'aquí) sobre el tema dels costos universitaris, ja que tothom diu que necessites començar a fer-te una conta amb diners des del dia que neixes per poder pagar aquest estudis. Ella em va dir, que tampoc es tan exagerat com diuen, però que si que es cert que el cost es enorme. En canvi, el seu cas va ser diferent. Els seus pares portaven tota la vida pagant impostos a Seattle, amb l'ho que ella podia aprofitar per anar a l'universitat amb un preu mes econòmic. Estem parlant d'una universitat publica (l'universitat de Washington) i a ella l'hi costava uns 1.000 $ per trimestre. I va estar uns cinc anys amb el Master que va fer (va estudiar arquitectura).

Si no tens aquesta sort, o vols mudar-te cap a una altre zona a estudiar, el preu es una mica mes alt. Pagues al voltant de 3.000$ per trimestre, casi 10.000$ per any, en una universitat publica, per suposat. A tot això, has de sumar-li l'allotjament, el menjar... Vamos una burrada!!!

I si ja ets, supermegapijo, pots anar com per exemple a Harvard, en el que pots arribar a pagar uns 10.000$ per trimestre!! Això si, si aquí no vas a l'universitat... no ets ningú! I a sobre, les fetes que et deus fotre, ja valen la pena... jajaja.

Bueno, respecte ales fotos que puc publicar, la veritat es que deixen bastant que desitjar... Però això es molt normal a les meves fotos. A veure si em compro una càmera com cal i faig el curs de fotografia... perquè sinó tindre que tirar-les totes.

A la primera fila d'esquerra a dreta, visió del carrer dels edificis administratius (mireu els diferents colors del arbres), visió de les escales de la biblioteca, iedra vermella a una paret d'un edifici, la visió d'un edifici docent. A la segona fila, tenim el passeig entre l'edifici d'art i el de musica (teniu un detall de l'edifici de musica una mica mes endavant). Al final de la fila, l'edifici de musica. La resta son vistes de l'universitat quan s'en va el sol vistes de diferents edificis docents i administratius.

Lo bo d'aquesta universitat es que a mes de tenir tots els edificis antics, esta envoltada de naturalesa, però amb uns colors que em ma vida he vist jo a Barcelona (potser en algun paratge natural perdut, no se, no m'enrecordo...). Hi han un cullo de fulles vermelles d'una intensitat acollonant... No se si es la pluja, el fred (o es que quan estava Barna estava cega), que no havia vist un color tan maco per una fulla d'un arbre...

Una altre cosa al.lucinant es que, l'universitat es taaaan gran que no te la pots fer caminant... Això si, tens un autobús que et porta allà on vulguis, ja que no nomes es l'universitat i els dormitoris el que es considera campus universitari, si no també University District, una especie de "barri" en el que pots trobar des de gimnasos, fins a concessionaris de cotxes, però sempre amb bonificacions per estudiants. Allà es on es troba Univetsity Way, del qual vaig penjar un post no fa molt.

Suposo que no fa falta que digui, a aquells que van anar a la mateixa universitat que jo, que la EUM no te res a veure amb aquesta universitat. Nomes la biblioteca es com dos vegades la EUM... jajajaja. O sigui que imagineu de quines dimensions estem parlant.

PRIMER VIATGE PER WASHINGTON

Wenatchee.

Com us vaig explicar a l'últim post, aquí a United States, Thanksgiving sempre es pont i per tant tens uns quatre dies lliures, cadascú que els utilitzi com mes l'interessi.Jo, vaig agafar una motxilla i el cotxe i vam estar conduint aproximadament tres hores (omplint el diposit d'un jeep cherokee per 30$) per anar amb dos amigues a la muntanya, a Wenatchee. La veritat es que jo mai he sigut molt de muntanya, però aquí, miris on miris, tot es muntanya, osigui...Abans d'arribar a la nostra destinació, vam passar per Steven Pass. Es una carretera per travessar les muntanyes, però també es un complexe de pistes d'esquí. I també vaig veure Cascade Mountains. Esta situada a la Cascade mountain range, que va des de la Columbia Britànica fins al nord de Califòrnia, separant les zones humides i "càlides" de la costa, de l'interior fred i sec. Allà es on es suposa que viu un dels Big foot d'Estats Units i es on es va rodar la pel·lícula sobre el mateix tema al 1986.

Diferents vistes i paisatges del riu Wenatchee i les muntanyes. (Per cert, totes les fotos, les he fet jo, que consti!) La foto del centre, de les muntanyes nevades, es Steven Pass. També podeu veure a la part inferior de la foto el cartell de benvinguda a Cascade Mountains (amb un educadíssim BigFoot dient hola).

Vam dormir a casa de la mare d'una de les que anava amb mi (la brasilenya), i la casa (gran, per variar) esta situada a una especie de urbanització anomenada "Desert Canyon". Aquesta urbanització esta situada dintre d'un camp de golf. Fins aquí, "tot normal". Però es que quan vaig entrar a la casa pensava que em donaria un yuyu!

Resulta que tota la casa, absolutament tots els detalls, tenen a veure amb el golf. Podeu imaginar-vos anar al lavabo i que les parets estiguin repletes de frases sobre golf? (com per exemple " El sexe i el golf, son l'únic amb el que pots divertir-te si no en tens ni idea de practicar-ho") Que hageu de rentar-vos les mans amb un sabó que es una pilota de golf? Que hageu de prendre el vi en una copa amb una pilota de golf a la base? Que hageu de menjar l'amanida amb una forquilla que es un pal de golf? ... Les cortines, el sofà, les catifes, les taules, els quadres... Absolutament tot!

Bueno, a part d'alucinar amb les "particularitats" de la casa, també vam fer altres coses. Per fi, he pres un esmorzar típicament americà i no les torrades amb formatge que menjo tots els matins a Seattle i a un bar totalment americà. Un ou fregit, dos salsitxes, bacon, unes especies de patates fregides però rallades, torrades, mantega, melmelada i un trosset de taronja. Per acabar-ho de rematar, una copa de xocolata calenta amb nata per sobre! .Ah!! (i els pancakes encara no els he pogut provar...pero no es preocupeu. Temps al temps!).

A la part superior esquerra, les vistes del camp de golf de l'urbanització. A sota, el meu superesmorzaramerica i al seu costat la copa de xocolata de postre. Al centre estem les que vam anar al viatge. A la part inferior dreta, dos detalls golfístics de la casa. Potser no es veu molt be, però es la catifa de la cuina (amb siluetes d'homes jugant al golf) i un altre lavabo amb una cenefa (paisatges d'un camp de golf) i els quadres (un home i una dona... jugant al golf). A la part central superior, Marina (amb jersei blau) preparant una de les millors caipirinhes que provat mai (Normal, es brasilenya) i a sota la prova del delicte, la caipirinha.

Chelan.

Després d'esmorçar, vam anar a un poblet molt a prop de Wenatchee que es conegut pel seu llac i per les seves pomes (com tot Washington). Es el poblet de Chelan. Aquest llac te "únicament" 88 kilòmetres de llarg (encara que ells no el consideren molt gran) i amb una profunditat de 453 metres (però si el consideren profund) es el 4t llac mes profund del país.

No hi ha molt mes que explicar. Es un petit poble que a l'hivern esta una mica mort, pero que al arribar l'estiu es lomasdelomas. La gent que te pasta van totes els estius allà. Es com el lloc de vacances dels nousrics, allà fa molta calor a aquella època (encara que el llac, al ser tan profund, mai deixa d'estar fred) i les cases que hi han son increïbles: grans i luxoses. I tenen aparcades les seves motos d'aigua i els seu barcos luxosos... en fi, son americans... els hi encanta aparentar.

A la part superior d'esquerra a dreta, jo amb un estàtua d'un os, Marina amb el seu inseparable got de Pumpkin Spice Late de l'Starbucks, jo i Marina amb una altres os (per allà nomes n'hi han estues d'osos, no he aconseguit saber perquè) i una de les vistes del Lake Chelan. A segona fila, un camp de pomers, mes vistes del llac, el logo del llac i l'esglèsia, que al menys, es original. A la part inferior, mes vistes del llac i del pont per creuar-lo.

Anem de festa...?

I per no perdre les costums i que no tot sigui turisme, vam anar de festa a un pub de Wenachee el dissabte.

Encara que ja havia sortit de "festa" (lo que ells diuen festa aquí, es clar (7pm-2pm)) a Seattle, a Wenatchee is diferent!. No se si pel fred o perquè estan bojos però va ser increïble. No vaig fer fotos perquè les pintes que hi havia no eren molt recomanables, encara que podies trobar-te des d'un Latin King, fins a un hiphopero negre tamanyarmari o una nena ensenyant les calces amb el seu minivestit. La franja d'edat anava des dels 21 fins als 72 i el nivell d'alcohol era el triple d'una "mala"nit a Privat.

La veritat es que va haver de tot. I no era d'estranyar, perquè el local també era per fer una peli. Imagineu-vos un local obscur, amb multituds de llums rosa fúcsia i blau elèctric, una pista de ball tant petita com el rebedor de casa meva i una barra d'aquestes de showgirls que van des del sostre fins al terra.

Lo primer de tot que vaig pensar que ja no era normal, era que una pobre dona, no molt gran (uns 30 anys), anés tan borratxa que no pogués ni caminar. Resulta que va sortir amb la seva amiga (vam arribar a la conclusió de que eren núvies) a ballar. Penseu que estaven soles a la pista de ball, però inevitablement, van caure al terra. Era mig comprensible, tothom ha caigut alguna vegada en una discoteca...o no?. Llavors, van anar a seure a la cadira (suposo que per no fer mes el ridícul), però mes tard van tornar a rumiar-s’ho i van decidir de tornar a sortir a ballar a la pista. No van passar mes de 5 minuts, quan la mateixa dona ja estava al terra de nou. Aquesta vegada, es va tenir que fer mal. Ho sento, però va ser una caiguda memorable, jajaja, Va trencar mig escenari de la pista de ball i es va caure de cara al terra. Ho sento, però cada vegada que m'enrecordo, no puc evitar riure. En aquell moment, ella va pensar que ja havia fet el ridícul mes gran de la seva vida i, aquesta vegada, va anar a seure, suposo que definitivament, Però ella no necessita estar a la pista de ball per cridar l'atenció, ja que 5 minuts desprçs, va caure del taburet. :. No em pregunteu com, simplement va caure... amb l'ho que va tenir que marxar del local perquè la gent ja ni es podia aguantar el riure. Ara entenc aquells emails que la gent envia de fotografies de gent borratxa, pixant-se els pantalons o ensenyant-ho tot mentre dormen a una taula plena de birres i veig que, tranquil·lament, es possible.

En fi, altres coses sorprenents son l'indumentaria dels presents com anar amb una faldilla de col·legiala i una jaqueta de calaveres, anar a fer una copa en xandall o portar samarretes amb jocs de paraules "divertits". He trobat a internet un dels missatges de la samarreta d'un "individuo" que hi havia a la discoteca. Jutgeu vosaltres mateixos:...

... o la manera de ballar, que en qualsevol moment podies pensar que era l'inici d'una orgia, la gent refregant-se en grups de tres, quatre...

A part de disfrutar de l'espectacle, vaig provar també el que considerant aquí un cubata. Vaig demanar-l'hi al cambrer, que per cert era el germà beso de Jackie Chan, un Jack Daniel's amb llimona i em va portar algo així però molt mes suau... No em pregunteu com, però vaig acabar bevent cinc en dos hores i mitja. Era mes suau que un suc de pinya. I a sobre, el preu era ridícul: 4 dòlars (3,8 euros), quan a Privat en claven 8 o 9 euros!!!

Una última cosa que em va sorprendre, i que ara per ara no acabo d'entendre, es on estan els nois guapos de les pelis. El sex-appeal dels americans de Washington, deixa molt que desitjar, però no dir que no existeix. Després d'estar unes dos hores veient el panorama, vam arribar a la conclusió que no hi havia un nen guapo en tota la discoteca... Nomes vam veure un "presentable" i va resultar que era gay... o sigui... que la cosa pinta malament. Però... eh!! Vaig lligar! Em va fer molta llussio, el meu primer ligue americà XD . Per desgracia era inservible i vaig decidir que era moment de tornar a casa...

Wilkommen in Leavenworth.

Per acabar d'arrodonir el cap de setmana, vam acabar amb la visita al poble de Leavenworth. Es un poble inspirat en les terres de Baviera, però al centre de Washington (una mescla que te el seu que). La historia diu que era un d'aquests pobles perduts als quals no anava ningú (alguna cosa així com els pobles de deepSpain on viuen nomes tres aguelicos). La majoria de les persones marxaven de Leavenworth per falta de treball i, per això, van tenir la idea de crear un poble que sigues interessant des del punt de vista turístic i així crear llocs de treball i salvar el poble.

Segons el meu punt de vista, es un poble digne de veure. No es molt gran, però tots els comerços estan construïts a l'estil de Baviera, incluint el Bank of America, l'Starbucks o el McDonald's. I entre els comerços mes curiosos, tens una botiga de barrets: The hat shop. Es una botiga on pots comprar qualsevol barret que no haguessis imaginat mai. I si no el vols comprar, pots emprovar-te'l, fer-te la foto i deixar-ho (m'encanta!!). Així, sense pagar re. L'únic que et demanen es que comparteixis les fotos a la seva web. Aqui teniu per si voleu fer una ullada http://www.hatshopwoodshop.com/gallery/. Mes abaix podeu veure algunes de les fotos que em vaig fer amb alguns dels barrets.

A la primera fila, d'esquerra a dreta, esl establiments amb la típica construcció de Baviera (Starbucks, McDonald's, la farmàcia i la botiga de barrets). A segona fila, alguns dels barrets que em vaig provar. A última fila, detalls i vistes del poble.

HAPPY THANKSGIVING DAY

Buenooo, vui continuar engreixant la vostra cultura Americana i la vostra exquisita sabiduria sobre el folklore de les terres yankies.

La classe d'avui, la dedicarem a Thanksgiving day. Aquesta festivitat no te una data concreta al calendari. Es alguna cosa així com, el dijous sant (crec que es el dijous... si no dimarts sant o alguna cosa així). Sempre es el quart dijous del mes de novembre. O sigui, que aquest any que estic jo aquí, es el 27 de novembre. No son tontos no, han escollit dijous perquè així sempre tenen pont...

Bueno, la historia es que...es diu, que el primer dia d'acció de gracies es va celebrar a l'hivern de 1621, quan les colònies angleses de Plymouth i els indis Wapanoag, van compartir un banquet amb els productes aconseguits de la terra durant tota la tardor. Aquesta cel.lebracio es practicava durant segles pels natius i el seu objectiu era donar gracies pels productes obtinguts i la salut rebuda. Encara que no va ser una festa oficial fins el 1676. (Tenint en compte com van acabar els indis ... em resulta difícil de creurem aquesta bonica historia).

Pels americans, es el dia mes familiar de l'any, i ho defineixen el dia per donar gracies, entre altres coses, per existir com a nació... (O que pensàveu? Que el patriotisme en aquest dia no era important?? Com sempre.. es EL MES important). També donen gracies a deu ja que aquest dia te un refons una mica religiós. A mes, es considera l'inici del nadal. Al dia següent es poses totes les decoracions a les botigues.


Que es menja:

Com es lògic, el pavo al forn i amb dimensions completament desorbitades. Dintre del pobre pavo, podem trobar una mescla de pa, budells, patata, beicon i moltes mes coses que millor no saber…

A part del pavo, tens alters “acompanyaments” (que quan jo cuino son plats per un sol menjar), com pure de patates, pastis de moniatus, verdures bullides, salsa d’arandanos (per tot)…

I clar, no podem acabar un bon dinar, sense postres … (encara que jo ja n’hi podia respirar: Típica tarta de poma americana. (Curiosament es molt semblant a aquestes tartes que surten al dibuixos animats!), tarta de carbassa, (per acabar tota la pulpa que s’ha tret per fer les carbasses de Haloween), tarta de formatge, tarta de cireres i multitud de tartes que la gent va portar per quedar be.

A la part esquerra superior el pavo, acabat de sortir del forn i a la part inferior el moment del tall. Al mig de la fotografia, a dalt la tarta de formatge (jutgeu si es igual que les de les pelis) i a sota la omnipresent salsa d'arandanos. A la dreta podem trobar una de les ampolles de vi, amb un nom graciós "Holy Cow" (Alguna cosa així com Beneïda vaca). A l'ultima foto, la taula abans del banquet.

Respecte a la beguda, es molt típic, abans del dinar, una especie de vi dolç. Durant el dinar, tens les opcions de veure vi blanc o negre... No vui comentar com acaba el teu nivell d'alchol a la sang, ja que, com tot en aquest dia, es en quantitats enormes.

Una informació curiosa, però cert, es que el pavo te un aminoàcid anomenat triptòfan. Aquest aminoàcid fa que estiguis mes somnolent que de costum. Normalment, quan menges en gran quantitat, ja tens aquesta sensació. Podeu imaginar com estava jo? Vaig menjar mes en una sola tarda que amb tota la meva vida, sumant-l’hi amb moltíssim vi i a sobre amb els aminoàcids... buaaa. Era incapaç d'obrir els ulls buff!

Els pavos:

El símbol per exel.lencia de Thanksgiving day es el pavo. Molts dels americans, inclòs aquí a Seattle, decoren el jardí amb immens pavos de lona o ceràmica, il.luminats per dintre.





Els pavos venen, en la seva majoria, de l'estat de Minesota. Únicament per ThanksGiving Day, son produïts, 49 milions de pavos (Una cinquena part del pavos que es menjant a USA en tot l'any (235 milions de pavos)), ja que el 88% dels Americans mengen pavo en aquesta festa (els que no mengen, son perquè estan a la presó, barallats amb la seva família, o s'han fotut una festa i no saben on son..., vamos que si no menges pavo en aquest dia, ets mooooolt friki).

I per frikades... Tenint en conte, que el pes aproximat del pavo de Thanksgiving Day son uns 6 kilos, a USA es mengen uns 312.979 kilos de pavo en un dia! Uauuuuuu. M'encanten les mates!!

Thanksgiving day parade:

Una altre de les accions mes esperades es la cavalcada (per dir-ho d'alguna manera) de Thanksgiving a New York, on pots trobar-te de tot (els pitufos, la hello kitty, les majoretts o el Bob Esponja (una bona mescla)), sempre i quan no tingui res a veure amb l'ho que es suposa que haurien de demanar gracies en aquest dia.

Aquesta cavalcada esta organitzada per una gran botiga, coneguda a tot el país (Macy's) i es va fer-se per primer cop per els treballadors de Macy's i els animals del Zoo de New York al 1927. Perquè us dongueu conta l'ho important que es, a aquest esdeveniment participen 4.000 voluntaris, es seguida, al carrer, per 3 milions de persones i es retransmet per la NBC, amb 44 milions d'espectadors.

Black Friday

El Black Friday sempre es el quart divendres del mes de novembre o el dia després de ThanksGiving. Aquest dia marca l'inici de les compres nadalenques i tots els establiments de USA estan oberts perquè puguis comprar l'ho que vulguis, una micona mes barat que els altres dies de l'any. La gent aprofita per començar a comprar els regalets i que no es quedin enrere com tots els anys, però també hi han organitzacions que estan en contra d'aquesta festivitat. Diuen que es un culte al consumisme... i?? No ho acabo d'entendre...

Com ho he viscut jo.

La veritat es que jo m’ho he passa’t de conya. La pena, la salsa d'arandanos, que n'hi havia tanta que encara somio amb ella. Respecta a la resta, necessitaré fer un intensiu d'un més de gimnàs per poder treure'm totes les calories acumulades. Jo vaig celebrar Thanksgiving Day, al sud de Washington, al costat de la platja. He de comentar que em vaig quedar petrificada amb la casa.

Per no perdre la costum, era una casa enorme, que pel meu gust tenia una decoració bastant antiga, però les vistes eren immillorables. Estava tocant l'aigua del llac, i quan baixa la marea, tens un trosset de platja privat per tu. Podeu imaginar-vos, netejant els plats i esta veient un paisatge d'aigua i muntanyes al mateix temps? Perquè us feu una idea, us adjunt-ho algunes de les fotos (les altres estan al feisbuk). Espero que les disfruteu com jo, ja que em vaig donar conta que era la casa dels meus somnis.

Ah! Per acabar de fer preciosa la casa i els seus voltants, us comentaré que vaig tenir el privilegi de veure una foca a les roques properes a la casa. Tracteu també d’imaginar el fred que fotia!

A la part inferior esquerra podeu veure una visió de la cuina i a sobre les vistes que tens mentre es freguen els plats. A la part mitja superior, el saló (amb les vistes de fons) i a la cantonada dreta superior, una visió general de la casa. Comentar que també te l'embarcador (mitja inferior) i que les altres fotos son les vistes des de les terrasses de la cuina i el saló. La foto de la cantonada, la que surto jo, tinc aquest cara perquè no podia moure'm del fred que tenia. Esteu tranquils que encara no tinc aquesta cara de tonta.

Després del "generós" sopar, vam decidir anar a prendre algo (per fer baixar el pavo) i vam acabar a la taverna irlandesa que ja em fet com nostre. Vam disfrutar una micona i, ens vam anar cap a casa, perquè al dia següent, marxàvem cap a Wenatchee.

La primera foto de l’esquerra es la porta del local, a la part inferior total esta el paper informatiu de la nit de ThanksGiving. A la part dreta, prenent-nos un xupito de tequila. Si, lu que tinc a la mà es un xupito i degut al tamany només necessites dos per tenir coma etil.lic.

Bueno dons, això es tot... de moment.