El costat obscur de la ciutat esmeralda: University way

Acostumada estic a classificar aquesta ciutat com, la més "correcta" d'Estats Units. Envoltada de naturalesa, una de les mes sanes de USA, amb molt bon civisme, molta gent "adulta" (entre 30 i 40 anys) i amb molts diners. Deu ser per això que m'ha impactat tant conèixer aquesta part de la ciutat.

Es cert que no es ni la més bonica, ni la més natural, ni la més famosa... només destaca perquè a mi... m'encanta (que ja es raó suficient, amb l'ho exigent que soc jo!). Deu ser que te algo diferent, possiblement gent jove (difícil de trobar a Seattle), molt exotisme i varietat. Trobes un punt de vista diferent. La Ciutat esmeralda vista amb uns altres ulls, un costat obscur... internacionalitat, diversió, pobresa, paisatge urbà, drogues, alcohol i molta singularitat... Això es University Way!

La veritat es que vaig conèixer aquest carrer per casualitat. Anava donant voltes amb el cotxe buscant un restaurant amb la Marina (la brasilenya), i vam arribar a aquest carrer. La veritat es que estàvem completament perdudes (ella va canviar el seu cotxe i amb el nou cotxe, va perdre el GPS del primer, i aquí, sense GPS no ets ningú!). La veritat es que van quedar bastant sorpreses amb la troballa. No fa falta baixar del cotxe per veure que aquest carrer es diferent a la resta de Seattle. Aquella nit vam passar de quedar-nos però, tres dies després vam tornar.

Dintre dels seus establiments (sempre especials i que no solen durar més de tres anys oberts), tens tot tipus de botigues: venta de càmeres de fotos antigues (de les que van amb rodet), una botiga de bicicletes reciclades, llibres, roba, musica i càmeres (aquest quatre últims de segona mà)... També pots prendre des d'una sidra a un capuccino, passant per un gelat de Baileys, als seus bars i cafès. Menjar de totes les nacionalitats i tipus (chinès, japonès, tailandès, vietnamita, mexicà, indi, hamburgueses, vegetarià, tacos, ...). Encara així, també te la seves botigues convencionals, com la llibreria i la botiga de l'Universitat de Washington i la botiga dels Huskies (el equip de esports de l'universitat). Com a curiositat os diré que, va ser aquí on Bruce Lee va obrir la seva primera escola d'arts marcials.

Però crec que la botiga que més vui destacar, ja que qui em coneix sap que a mi aquestes coses m'encanten, és una botiga realment singular. Es tracta de Gargoyles. Allà pots trobar multitud d'escultures gòtiques i medievals, sempre que tinguin a veure amb el mon obscur i d'ultratumba. Entre altres coses, em van sorprendre una taula oija de fusta i marfil i un llibre que es titulava “Ghost Hunter's Guide to Seattle and Puget Sound”. Aquest últim és una guia per visitar els "llocs encantats" de Seattle. Vaig tenir, grans tentacions de comprar-ho, però sabia que després m'acollonaria i no aniria. A part, organitzen exposicions sobre tot aquest tipus d'"art", i n'hi ha una el 19 de desembre. No dubteu que estaré allà i que escriure un post sobre ella. Si algú esta interessat en saber més d'aquesta botiga, deix-ho la web http://www.gargoylestatuary.com/.

Dons bé, aquesta avinguda es coneguda per tot Seattle com "The Ave" i no només es caracteritza de les fricades que allà puguis trobar. és una avinguda on estan una gran quantitat del sense sostre que viuen a Seattle. No son només gent de 40 i 50 anys, sinó que d'un temps enrere ara, s'ha multiplicat per dos la quantitat de sense sostre de menys de 20 anys. Aquests s'escapen de casa dels pares i acaben arriben aquest carrer. La majoria dels casos, sempre estan relacionats amb droga i alcohol. Aquest tipus de gent, es coneguda com "Ave rats" (les rates de Ave).

D'esquerra a dreta i de dalt a abaix: Mapa de University Way, Detalls i façana de la botiga Gargoyles, visió de "The Ave", cruïlla mes important de University Way, "Ave Rats”, botiga de tatoos amb el cartell de "Se habla Espanyol" (no es català, però es curiós).

Se que la foto es petita, pero si clickeu adins podreu veure a tamany normal.

Bueno, de moment es tot per aquí i espero que hagi agradat aquesta part de la ciutat. Crec que també es una bona idea que sapigueu alguna cosa de la ciutat no?? Tunets per tothom!

AUTOVALORACIÓ. PRIMER MES A USA: "NECESSITA MILLORAR"

L'altre dia recordava, no se perquè (potser per la gran quantitat de temps que tinc lliure aquí), aquelles formes de puntuar que tenien els professor quan estaves a l'ESO (bueno... aquells que l'hagin pillat, ja que n'hi han uns altres que tenen una edat ja...) En fi, dintre d'aquestes notes es trobava una que, per sort o per desgracia, sempre estava al meu expedient: "Necessita millorar" Dons 10 anys després (joer com passa el temps), sota el meu humil punt de vista, crec que es la valoració mes adequada al meu estat actual.

Per començar, de de dir que he acabat definint aquest viatge com un proces de creixement, aprenentatge i autocontrol espiritual. (:S) Es algo així com un viatge a l'India, ja que tinc moltes hores de meditació, però amb tota la comoditat de una de les ciutats mes moderns d'Estats Units. Es cert, que ho passaré malament, però tot l'ho que vingui (bo o dolent) em farà créixer i em farà aconseguir diferents aspectes de la meva personalitat que, segons la meva pobre opinió, no podia aconseguir a Barna.

Però també es cert que no ha sigut gens fàcil arribar fins aquí, he tingut que vèncer multitud de de factors en contra:

La gana: Una de les meves principals pors. Molts de vosaltres sabeu que m'encanta menjar i que, a sobre, soc una mica delicada amb els dolors de la meva panxa. Dons be, fes la mescla i posa'm en un país estrany, on tot es cuinat amb excés de condiments, amb un llenguatge "limitat" per poder explicar l'ho que t'agrada i l'ho que no i després multiplica-ho per una ansietat per un canvi total a la teva vida i un síndrome d'abstinència provocat per deixar de fumar... Com podeu veure, no es una situació molt còmoda, però, m'esta ajudant a tenir autocontrol sobre mi i sobre la meva panxa (e intentar no passar-me tot el dia menjant)... Estic aprenent aquella tècnica dels ninjes, que diu que, si tens paciència i disciplina, pots aconseguir convèncer al teu cervell de que la sensació de gana no es certa... De moment no esta donant bons resultants... Us continuaré informant.

Continuant amb el tema, a data d’avui, la meva principal font d’energia (i d’aliment) son el m&m’s i el McDonalds quan ve a buscar-me alguna amiga (ja que el primer McDonalds en distancia de ca meva esta a unes dos hores caminant). Tenint en compte això, no es difícil entendre, que NOMES m’hagi engreixat uns 4 kilos. Ara mateix peso 140 (libres eh! jaja). Fins i tot, els meus pantalons amples, ja no ho son. Ara semblo una xoni amb els pantalons tan apretats, però vui que consti que no es per voluntat pròpia aquesta forma de vestir, ja que nomes es el meu cul el que ha decidit créixer, mentre que els pantalons tenen el mateix tamany.

Normalment diuen que t'engreixes uns 5 o 6 kilos EN UN ANY!! Es això lo que m'empenta a posar-me les piles amb el tema de l'exercici. Si tot va be, la setmana que ve m'apunt-ho a un gimnàs amb la brasilenya. A mes, aniré a córrer, amb l'ho que Rino... Prepara't... en quan arribi et destrossaré a la primera cursa que fem... perquè tornaré feta una maquina... I encara que se que a dia d'avui no puc aguantar mes de 5 , estic segura que canviara... J minuts corrent.

Com a mètode per canviar el tema del menjar, he tractat de cuinar, però aquí les coses son molt rares. No existeixen les sopes de Gallina blanca, ni existeixen els cubitos de sabors concentrats (l'Avecren). Les paelles son o enooooooooooormes o son cassoles, amb l'ho que es difícil fer-te una simple truita... Les cebes, son alguna cosa així com un arma nuclear, que al pelar-les, no et couen els ulls, sino que tells arrenquen I se’ls mengen (la mare que els va parir com piquen). El pernil es alguna cosa així com or envasat al buit I l'arros ha de ser amb multitud de cereals i altres ingredients que no vui ni pensar que son. (Únicament vui arros, no crec que sigui tan difícil). Bueno, com veieu no es una tasca senzilla, l'ho de cuinar aqui, sense tenir en conte que totes les mesures son en llibre i onzes. De moment, únicament vaig intentar cuinar arros... (va ser un desastre!) Seguiremos informando!

També he conegut alters tipus de climatologia. He tingut que enfrontar-me a l'adversitat d'un temps, diguem-li diferent (Diguem que hi ha una diferencia de 10 graus amb Catalunya). Aquí esta tot el dia plovent, cosa que a mi ja m'està be. Amb l'ho que no tinc una rel.lacio tan cordial es amb el fred, no nomes per la diferencia amb el clima de Barcelona, ni amb el terror de com passaré el desembre si ja estic patint d'aquesta manera, també per veure a tothom amb xancles, mentre jo intent-ho tornar al seu color normal les meves ungles (tenen un color violaci, similar a la gangrena, (CONSTANTMENT!!!)) A part, amb tota la roba que porto per evitar el fred, semblo un d'aquests agents especials amb els trajos que s'utilitzen en cas de perill biològic. Jo crec que, si aquest hivern no moro congelada, podré estar molt molt contenta.

Respecte a la família, hem fet un gran pas. He negociat els horaris per arribar a casa, i sembla ser que la meva cara de nena bona i responsable, els ha convençut. No hi ha molt a fer fora de casa, però ja m'està be poder sortir. Respecte al cotxe, la cosa esta una mica difícil. Resulta que jo no puc conduir fins que no em tregui el carnet de conduir de Washington. Mira que sempre vaig dir que si em tenia que tornar a treure el carnet, anava caminant. Però HO RETIR-HO, tot esta massa lluny!!!. Quan tingui la meva llicencia, llavors podré conduir els seu cotxe, però nomes caps de setmana i festius tot el dia i feiners a partir de les 08.30PM. Bueno... es un inici... Ja els manipularé d'alguna altre manera... jijiji

Un dels principals pilars en el que es subjecte la meva tristor i suposo que el factor mes difícil de superar es (i serà) l’ enyorança. Crec que cada dia que passa, estic mes adaptada aquí, em puc expressar millor en angles i puc fer alters tipus de coses, que em permeten divertir-me i que em fan oblidar-me de tot l'ho que us arribo a enyorar. Es clar, que durant tots els mesos que em queden aquí, us enyoraré, estaré pendent de vosaltres, d'una manera o d'una altre, parlaré i us explicaré les meves histories, amb els mitjans que tinc, trobant a faltar abraçar-vos o donar-vos petons, però vui pensar que no patiré aquesta pena, plorant i plorant, com ho he passat en aquest primers temps. A mes, estic segura que alguns de vosaltres, complireu la vostra promesa de venir-me a veure, i amb això ja es mes fàcil tirar endavant.

L'idioma també començà a ser una mica mes fàcil gracies a que no puc parlar amb ningú en un altre idioma que no sigui l'anglès (excepte en aquest blog, que deu ser per això que escric tant...). A part, m'estic instruint amb moltes series i programes de la tele americana (sempre des d'internet, que com he dit la meva família no te tele) com A shoot of love with Tila Tequila, on he après paraules com fake, bitch, fuck, ass, wanker, hooker... com veieu, molt educatiu!. Encara que també tinc el meu costat nostàlgic i estic veient Twin Peaks i 90210 Sensacion de vivir.

Hi han altres coses a les que també m'han OBLIGAT a adaptar-me. He viscut un mes sense assecador de cabells (aquest mati me compra't un!! I per això soc molt feliç!! ), m'he acostumat a viure sense tomate Orlando (no et dones conta de l'ho que tens, fins que ho perds). M'he adaptat a viure sense el meu Ibizuki (no es queixava, no remugava, nomes em portava i no esperava ni les gracies) ara, com als vells temps, camino i agaf-ho el bus... si, ja ho se, es molt fort, però es cert. Vaig caminant a molts llocs. (Noto que part de mi esta canviant... Estic espantada :S) M'he acostumat a no maquillar-me cada mati i a no portar talons.... (realment, no em reconeixeria-ho)... En fi, que soc una persona nova, i que estic espantada per saber a en que puc arribar a convertir-me en UN ANY!!!. Però bueno, també estic segura que m'acabarè adaptant aquí i que hi han multitud de coses que puc utilitzar per aconseguir-ho, de totes maneres, us aniré informant sobre el meu proces de canvi. De moment, estic contenta perquè en una setmana men vaig de vacances. Encara no tinc molt clar el lloc. Em vaig a unes muntanyes del est de Washington... O això m'han dit... Jo amb fer algo, vaig on faci falta... (Si no torno a escriure, si us plau, tracteu de buscar-me...)

Per cert, se que no ve a cuento, però molts de vosaltres sabeu que m'encanten els cotxes americans. Un dels objectius que em vaig marcar, va ser intentar fer la màxima quantitat de fotos de cotxes típics Americans, tant antics, com nous... Si algú esta interessat en veure la col.leccio, podeu trobar les fotos al àlbum "Els meus cotxes Americans" al meu facebook.

Petonsss i cuideu-vos molt

HAPPY HALLOWEEN!!

Hola a tots i a totes.

Resulta que l'altre dia, pensant en el blog, i llegint algun pregunta que hi havia als vostres emails, vaig pensar que seria graciós posar una mica de la història en la que s'engloben les diferents festes que caracteritzen a USA i com les he viscut jo. No tot ha de ser riure de tot l’ho que em passa, collons! Una mica de culturilla general a molt de nosaltres, no ens aniria malament! Home!

La veritat es que, de moment, ja ha passat Halloween i ja faig tard.

Aquesta festa és el 31 d'octubre i te els seus orígens a l'antiga cultura celta. 2000 anys enrere, el celtes que poblaven Irlanda, Gran Bretanya i el nord de França, celebraven el principi de l'any l'1 de novembre. Ells celebraven que el 31 d'octubre, Samhain (el deu de la mort i l'obscuritat) tornava la terra, i amb ell, els dies curts, el fred... Amb la mescla de diverses cultures, Halloween es va convertir en la nit de màgia i bruixes que es actualment. Tant es així que diu la llegenda, que si et creues amb un gat negre, et trobes front a una bruixa, i si no dones set passes enrere, t'espera una mal.ledicio per tot el següent any... jo per si de cas, em curo en salut, i dono 14, que ens coneixem!

El perquè de les disfresses...

La veritat es que cadascú te la seva història. Alguns diuen que la costum de disfressar-se, ve donada pels mateixos celtes que van originar la festivitat. Per posar-se a resguard de la tornada del deu de la mort, ells feien grans fogueres, donant ofrenes, sacrificant animals i disfressant-se amb mascares per no ser reconeguts pels esperits malignes.

Altres persones diuen que es originari dels francesos, que es dedicaven a disfressar-se i ballar, el dia de tots els sants durant l'època de la pesta bubònica. Per lluitar contra la seva por a morir, es disfressaven de diferents motius, però sempre referents amb la seva mort.


El perquè del nom...

Amb l'arribada del cristianisme, i la seva proclamació de l'1 de novembre com a dia de tots els sants, i la gent va posar el nom All-halloxs or All-hallowmas (l'angles mitjeval Alholowmesse que vol dir, Dia de tots els Sants) amb l'ho que amb el temps va derivar en Halloween.


El perquè de "Trick-or-treat"...

Quan els europeus van emigrar a Amèrica, juntament amb els indis americans van fer néixer un nou Halloween, encara que aquest col·lectiu era caracteritzat per la pobresa. Va ser llavors, quan aprofitaven Halloween per disfressar-se i anar picant porta per porta per demanar diners o menjar, l'ho que avui dia es coneix com "Trick-or-treat".


El perquè de la carbassa...

La carbassa sorgeix d’una llegenda irlandesa i es va implantar a Amèrica amb l’immigracio de milions d’irlandesos. La llegenda tracta d’un home, Jack O’lantern, que va ser tan mala persona que, quan va morir, no podia entrar ni al cel ni a l'infern. Per això va se condemnat a vagar durant tota l’eternitat dintre d’una carbassa.


En fi, perquè veieu la importància que te Halloween aquí, us diré que els americans gasten una mitja de 6.9 bilions anuals en aquesta celebració.

Com l’he viscut jo…

La veritat es que jo ni l’he viscut jajaja. Vaig arribar una setmana abans i entre el jet lag i l’intentar habitua-me a Seattle no em vaig adonar ni de que era Halloween. Si que es cert, que vaig veure multituds de carbasses a tots els portals de les cases, però m’esperava molt mes decoracions. Quan anava a veure a les meves amigues, als seus barris, era una altra cosa, però al meu… la gent crec que passa bastant. No se, vaig estar tota la tarda a casa i tampoc va passar cap nen a demanar cap xocolatina.

Deu ser que estic tan lluny de tot, que aquí no arriba ni Halloween, ni Santa Claus, ni na de na… Com trobo a faltar tenir-ho tot tan a prop com a Vilassar…

Un altre de les coses que em va saber greu, es no haver pogut preparar-me per disfressar-me. Per exemple, de cheerleader… amb els pompons vermells i la faldilla blanca… quina llàstima!! Amb l’il·lusio que em faaa...

Per acabar de matitzar, os posso aquest video, que, dona una perspectiva una mica diferent sobre Halloween, una mica mes autentica... (Esta en un post diferent, perque no m'entes amb el del blog i si no ho possava aixi no es veia!) Que ho disfruteu!

Petonets per tothom….

HAPPY HALLOWEEN 2 (EL VIDEO)

undefined

LA PENA PER LA PÈRDUA D'UN ÉSSER ESTIMAT

Bon dia a tothom. Abans de continuar relatant les meves histories americanes, haig de fer un salt al camí per donar una noticia molt molt trista. Com suposo que imaginareu, la meva anima esta en un estat molt molt depressiu, des de que el meu gran company de viatge, el meu portàtil, va decidir abandonar-me, ahir.

Suposo que durant aquestes primeres setmanes ha rebut forces ordres, i a estat sotmès a fortes pressions per part de mi mateixa i ha decidit enviar-me a pastar fang. No ha deixa't notes, ni un mínim perquè. Simplement, ahir al mati va decidir no tornar-se a encendre...

Prefereixo pensar que ha escapa't a un lloc millor que Seattle, mes calorós i amb mes "vida" en general. Algo així com les Illes Bahames i, vale que estigues fart de mi, però no era el moment idoni com per abandonar-me. La meva única connexió amb el mon s'havia esfuma't.

Ara en serio, desprès d'acceptar la pena de la seva marxa, vaig analitzar el meu estat actual. El meu ordinador ja no funciona, simplement de la nit al dia va decidir no tornar-se a encendre i jo m'he quedat amb un pam de nas sense poder escriure el meu blog o sense poder veure cap peli en un idioma diferent a l'angles, o sense poder contestar algun email que em queda pendent... Vaig pensar la possibilitat de comprar-me un portàtil aquí, però el problema es que únicament puc utilitzar-ho en textos anglesos, ja que aquest tipus de portàtils no coneixen ni els accents, ni les dièresis, ni la ce trencada... amb l'ho que poca utilitat seria portar-me'l cap a Barna.
Ara be, la meva família, que raros son un rato, però també molt bones persones, m'han deixat un portàtil per tota la meva estanca aquí (encara estic flipant, ja que tenen 5 portàtils per us domestic :/). Nomes m'han posat una norma pel seu us:

- Si us plau, no facis cap acció il.legal...
- Perdona??? .... jo????? Que vols dir amb això?
- Dons que no utilitzis programes per piratejar absolutament res, com per exemple, l'Emule...
- Mmm! Que va! Ja pots estar tranquil. Si ni tan sols conec aquest programa... 8-) fiufiufiu!

Bueno, tècnicament parlant, el nou portàtil va de meravella. La rapidesa de l'aparell es supersònica, si la compares amb el meu desaparegut compatriota, (algo no molt difícil, tampoc exagerem), amb l'XP instal·lat i tot estupendu, però tot te la seva part negativa i, es que es un teclat americà... per l'ho que espero que entengueu les meves faltes d'ortografia., però ja m'ho estic muntant perquè siguin les mínimes.

Bueno, vaig a prosseguir amb les meves redaccions de les noves aventuretes del pessulet a iuesei, que vaig molt retardada. Per cert, si algú veu l'anima del meu portàtil (el cos el tinc jo per si torna), digueu-li que sempre el portaré a la meva ment (filldeputa!) per deixar-me penjada. I l'hi doneu una pallissa de la meva part! Apalins!

Tuneeeets a tothom!

EL.LECCIONS A USA

A veure. Per tots aquells que els hi agrada la política i que llegiu aquest blog, que si no m’equivoco sou uns quants, i per tots aquells que m’han preguntat sobre les el.leccions aquí a United States, he escrit aquest post.

Es la primera vegada que puc donar la meva opinió, però sense que jo l’hagi viscut o vist. Porto unes dues setmanes aquí i,com tots, tot l’ho que sabia de política americana, m’arribava per la caixa tonta. Però ara, he tingut la possibilitat de parlar sobre el tema amb gent que està ficada en tots els esdeveniments passats. La meva mare americana, va decidir ajudar-me a entendre (evidentment en anglès) tots l’ho referent a les el.leccions polítiques. Això demostra que el meu anglès esta millorant…

Per començar a entendre una mica la història, em de partir de la base de que la meva família es pro-Obama i, per tant, anti-Bush. Així com també ho és tot l’estat de Washington. No es difícil posar-se de part d’Obama, tenint en conte com a deixat el país en els últims anys. La veritat es que, aquí, existeix una espècie de fòbia cap als republicans (sobretot cap a Palin, a qui califiquen d’una altre Bush però amb faldilla), especialment a Seattle, que costa de definir com a democràtica…

De totes maneres, per explicar aquella gent que no l’interessa la política i, que llegeix això només perquè ho escrit i jo i m’estimen (gràcieees), us informo de que USA te dos branques polítiques. Per una banda els demòcrates, alguna cosa així com l’esquerra (Obama) i per l’altre costat, els republicans, tirant cap a la dreta (McCain & Palin)

Que us sembla si, perquè us feu una idea, us comento, de manera molt senzilla, que opinen els dos partits sobre les principals preocupacions actuals.

ABORT: Republicans, estan completament en contra, mentre que els demòcrates volen legalitzar-lo.
ARMES: Els demòcrates volen instaurar un ordre i un control sobre les armes i les llicències per el ciutadà americà, de manera que només es puguin aconseguir armes petites per fins d’autoprotecció. En canvi, els republicans, lluiten perquè qualsevol persona pugui tenir qualsevol arma en qualsevol circumstància. De aquesta manera, actualment, un americà de Texas, pugui anar amb una metralleta a comprar el pa, sempre, clar estar, amb fins d’autoprotecció.
PENA CAPITAL: Els demòcrates lluiten per eliminar la pena de mort a tot USA, mentre que els republicans ho tenen com una de les seves activitats d’oci i cultura.

Sembla ser, que amb tot això, i tot el que comenten les noticies, el futur està ben cantat i acabarà guanyant Obama, però, es veu que els Republicans, ja estan parlant amb advocats perquè, en el cas de que perdin les eleccions, puguin portar a terme una revisió dels vots. (Això es diu a la radio)

La veritat es que no es la primera vegada que intenten, “per tots els mitjans” guanyar. Resulta que la primera vegada que va guanyar Bush al 2000, realment va guanyar Al Gore per número de vots. Es cert, que a USA, no es decideix el vencedor de les el.leccions per la quantitat de vots dels ciutadans, a cadascú dels representants ja que n’hi ha multituds de decisions internes que poden canviar-ho. D’aquesta manera, encara que Al Gore va tenir més quantitat de vots, Bush va guanyar gràcies a les decisions presses, sobretot, a l’estat de Florida, ja que… sorpresa!!! Qui havia de governador a Florida??? El germà del Bush. S’ha de dir, que això no està demostrat, però que els americans ho consideren com un secret a veus.

Bueno, la veritat es que a aquest post està publica’t abans de saber el resultat de les el.leccions. No obstant, us enterareu per la tele, o sigui que tampoc faig cap favor esperant-me a dir el resultat. Si teniu alguna consulteta més, que jo, modestament, pugui sol.lucionar, ja sabeu per on paro. Espero que al menys, hagi sigut una mica amena l’informació.

Com sempre, petoooooooons per tothom!

NO ES OR TOT LU QUE LLUEIX (VISCA EL REFRANYER ESPANYOL TRADUÏT AL CATALÀ)

Bueno, bueno, bueno….. Porto una setmana a Seattle i les coses van agafant la forma, que es suposa, que tenen.

A començat a ploure, cosa que es suposava que no parava aquí, i es el primer dia que veig la pluja, però es una pluja molt rara. Cap de les finestres de la casa s’ha mullat :O:O:O …. Efecte paranormal??? No se… però igualment no sents la pluja, només la veus. No se, fins i tot la pluja és diferent, no m’esperava que fos d’aquesta manera. Però on estan les tormentes tan fortes que jo m’imaginava?? No. Només aquesta merdeta de pluja que casi ni mulla…. Son raros fins i tot per això.

Respecte als carrers… no se, es USA però no ho es. Vull diiiiiiiir… És USA, reconegut per les seves grans cases i jardins i les particularitats de la seva cultura y de la seva gent, per exemple, una cosa curiosa… Quan la gent vol vendre la seva casa, posa un cartell a la porta (clavat al terra del carrer), en el que posa alguna cosa així com “OPEN HOUSE” (Casa Oberta). Això serveix perquè, qualsevol individu que passi pel carrer pugui entrar en aquesta casa i mirar com és per dins, estiguin o no estiguin els propietaris a casa, ja que aquí no existieixen les portes tancades. Però a veure… vosaltres sabeu l’ho que és l’intimitat????????? Però esteu bojos???? La gent pot entrar, robar i marxar i ningú la vist. Però, teniu en conta que, tal i com he sentit moltissimes vegades des de que estic aquí, que a USA tot es veu. Cada fill de veí, té una càmera a casa seva (tant a la porta com a dintre de la casa), a més de que a qualsevol carrer trobes càmeres de video vigilan-te… :S Torno a dir: On m’he fotut???? Però, com us deia, no tinc la sensació d’estar a USA. On estan els super cotxes que tan en moria de ganes per veure?? On està el nen que repateix des d’una bici el diari?? On son les bíblies dintre dels calaixos de qualsevol hotel?? I última… però no menos important, On estan els metges guapos d’Anatomia de Grey?? Martona (Panxi) si els trobo, ja si això tel’s envío ;).

En fi, estic adaptant-me també al menjar. Resulta que aquí tot es picant i, si no, tot té espècies, però a pales eh!!! No et creguis que es un ramillet de farigola, no no no. Es una cullerada enorme de cada una de les espècies que puguis trobar, perquè es que la meva família les col.lecciona. Us podeu imaginar, que te un calaix sencer i després un armari que m’arriba casi a la cintura? Que no us ho creieu??? Perquè estan les fotos??? XDXD Aquí teniu una prova:

Una altre cosa de les que m’ha soprés de la meva família, es que tenen una costum, molt americana i especial. I es que no dinen!!! Si si, com ho sentiu, ells passen d’aquest àpat, perquè clar prefereixen menjar “Snacks” i així s’estalvien el tenir que preparar alguna cosa. Resulta que el primer dia, men vaig anar a dinar a un restaurant (perquè si l’hi preparen el menjar si que dinen (senyoritos!!!)), però es que al segon día, em vaig aixecar, vaig esmorzar (a les 08:00 del matí) i resulta que eren la 01.00 de la tarda i aquí ningú feia cap tipus de moviment cap a la cuina… Les 14.00, les 15.00, les 16.00, les 17.00… ja està be! Soc persona, he deixat de fumar i tinc gana joer! Vaig preguntar-li que si tenen idea de dinar i, amb tota la calma del mon em responen, “buenu no, perquè nosaltres tenim la costum de menjar snacks” (-o) Perdona????? Em sembla perfecte, però, per si no t’has fixat, vinc d’un altre país, soc la teva convidada i no m’has dit re. Em sembla genial les teves costums, però, si et comuniques, millor que millor!.

Resulta que men vaig a fer dinar i … que trobem a la nevera? Una sopa que va fer el pare, amb pastanaga i pollastre (sense sal), que he estat sopant tres nits seguides. Amanida (amanida de les que s’assemblen a les fulles de les plantes del jardí, sense res amb que acompanyar com pastanaga o blat de moro), milions i milions de salses i cremes, manteques i demés acompanyants de… alguna cosa. Però es que en aquesta casa, no trobo reee amb que acompanyar aquestes salses. No hi ha arrós, no hi ha carn, no hi ha peix… Amb l’ho que porto tres dies alimentant-me per dinar (sola) de pasta (la mateixa pasta que esta envasada a tonades al congelador) amb oli (ja que el tomàquet per acompanyar la pasta et forada la llengua de l’ho picant que es i la salsa carbonara, es veu que no a arribat aquí i no saben que es), fruita i amanida (de les de fulles del jardí, ja ho he dit??, per si de cas). Per sopar, optem tots els dies per la sopa del pare (ahir es va acabar, osigui que tic sorpresa per veure que sopem), i l’esmorzar, que es l’únic que no em queixo, ja que es pa amb tomàquet, pernil dolç i formatge amb suc de taronja.

Per sort, demà anem a comprar, i suposo que aniré amb ells per començar a arreglar els menjars a aquesta casa, ja que crec que l’únic que menja aquí, be o malament, es el bebè i el gos.

També tenim altres particularitats a les quals adaptar-me com es el meu super promès espai vital. Resulta, si que es cert, que jo visc a la part d’abaix de la casa, mentre que ells dormen i fan vida a la part de dalt. Però, sembla ser que un dels capítols on m’explicaven no se que cosetes, vaig fer pelles. Resulta, que ells tenen l’habitació a dalt, i els seu lavabo a dalt també, però venen a dutxar-se al meu lavabo, a la planta d’abaix. Vull pensar que hi ha una gran raó per fer-ho, més que res per no desesperar-me. Resulta que, encara que dormen al pis de dalt, durant els caps de setmana, baixen a un quarto que hi ha la planta de baix, amb l’ho que ja no estic sola. I per acabar d’arrodonir, ells dos tenen el despatx al pis de sota, amb lu que, del 100% de la planta per mi, s’ha tornat un… 25%? Algo es algo. Per continuar, la meva habitació és la més freda de la casa, però si que es cert que tinc dos ventanals enormes a la piscina que m’havien dit que tenia. Aquesta:

Com veieu, últim model amb aigua calenta i amb un dofí treien aigua per la boca… Bueno, més o menys. Tampoc vull ser mala persona, no crec que aquí puguis banyar-te molt (ni tan sols a l’estiu, fa molt de fred!!), però bueno jo venia amb la idea de tenir una piscina, però bueno, suposo que la gracia era en no dir com era la piscina jajaja.

Més coses sobra la meva habitació, l’armari es l’ho millor. Les portes estan que ballen quan les obres i les tanques a més de que no tinc prestatgeries. Únicament tinc per les perxes i les sabates (al terra). Menys mal que no tinc molta roba, que si no si que m’anava a donar un atac d’histèria, però tot a capigut ordenadament ja que me comprat una espècie de prestatgeria mòbil per l’armari i allà m’ha capigut tot. XD

Respecte a viure a la part d’abaix, estaria be, però tenint en conte que no hi ha re a la cuina (Ni utensilis ni menjar), que fa fred, hi ha aranyes i que no pillo sempre internet… crec que serà millor treure’m l’idea del cap.

També hi ha coses bones per això. Han tingut la preciosa idea de decorar-me l’habitació amb fotos que jo els hi vaig enviar quan estava a Barna. Amb l’ho que us tinc a tots molt a proa quan obro els ulls. Problema, que cada vegada que les veig estic plorant tres hores. Amb l’ho que, agraeix-ho la idea, però…

Però, el punt principal d’aquest punt, són les normes a complir pels representants de la casa i, la inquilina, usease jo.

Resulta que al cinquè dia de viure amb ells, va venir la mare i em diu. Hem preparat una espècie de llistat per poder evitar qualsevol malentès. Son algo així com les normes de la casa, ho signem i així no hi cap dubte de que totes dues parts ho tenen clar (ho signem????) En fi, ok, cap problema, no tinc una altre opció? Vam llegir lu referent al nen i l’altre part me l’estic llegint encara.

Em treu 10 fulls amb una lletra de mda 10 amb milions i milions de coses que puc i no puc fer. Com sembla algo bastant difícil de creure, us poso una foto de les 10 pàgines i una perquè comproveu el tamany de la lletra.

La veritat es que si ho poguéssiu tenir davant riuríeu, perquè de veritat que posa cada cosa que es per dir-lis, però vosaltres que us penseu que soc?? A sobre es pensen que soc una especie de xaxa que ve a cuidar al seu nen i que, el programa d’intercanvi, el faig amb casa seva, no amb USA. Les normes tenen pinta de ser super estrictes i la veritat es que la part que parla sobre les normes referides a nosaltres, no al nen, s’han de discutir (eh dixo!).

Perquè us feu una idea de les normes que hi ha en aquest llibret, us poso les que no tenen desperdici (son textuals):

Sobre el nen:

1) No donguis al nen cap medicament ni cap aliment que no t’haguem comunicat i aprovat nosaltres.(En quan marxis li donc una Mistubishi…)
2) Per favor, cuida la teva salut aquest any, per això et recomanem:
· Si coneixes alguna persona que te una infermetat contagiosa, si us plau, no el vegis fins que no es recuperi. Encara que sigui un constipat (però si aquí tothom deu estar constipat en hivern amb el fred que fa… No veuré a ningú)
· Si et sents cansada, pregunta a Molly (la mare), perquè ella et podrà aconsellar unes pastilles multi-vitamines, que et faran sentir millor (pastilles que em faran sentir millor… sospitós)
3) Si has quedat per trobar-te a algun lloc, al parc per exemple, amb alguns dels nens que podrien estar amb Kian, pregunta-li, al matí si està malalt. En cas positiu, cancel.la la quedada.
4) Quan algú vagi a tocar a Kian, si us plau, fes que es renti les mans abans (buaaa, vaig caminar pel carrer i algú l’hi diu, que maco, i jo li dic “S’ha rentat les mans potser???, dons no el toqui”, a més una altre de les normes, es que no puc dir ni l’edat exacte ni el nom de Kian al parc a desconeguts (jooooerrr, s’ha de ser paranoic)).
5) Em diuen que hem renti les mans en 20 ocasions en les 10 pàgines (i estan contades!!)

Bueno, diguem que, com és el seu fill, es pot entendre que siguin tan metòdic i paranoics, però ara us poso la part referida a mi:

Sobre mi i la convivència:

1) Tinc que estar a casa per les nits 11 HORES abans de que comenci a treballar. Això implica que tinc que estar a casa a les 8.30 PM. (A les 8.30???? Però es que ara tendré que posar-me a discutir com quan tenia 12 anys??? Si surto a les 04.30 de currar i aquesta casa està al cul del mon i trigo un cullo de temps en arribar a qualsevol lloc, com vols que estigui a les 08.30 a casa?? Però si les meves amigues ja estan a 30 minuts de distància!!!.... Es evident que aquest tema tinc que parlar-ho i que em toca una mica la moral) Però, es que no t’ho perdis, que els dies que tinc lliure tinc que estar a les 11.00 pm, (jaaaaaaaa. Es cert que aquí no hi ha festa fins les 7 del matí, però fins les 02.30 hi ha. El que tinc clar, es que no em penso quedar aquí tancada, osigui que… us seguiré informant, ja que aquesta norma ha de canviar)
2) No pot entrar més de tres amigues (sexe femení) a casa (no sigui que montem una super festa).
3) Prohibida l’entrada d’amics (sexe masculí) a casa.
4) Mai utilitzis les paelles blava i verda d ela cuina, ja que son les preferides de Seane (el pare) i son molt apreciades per ell. (Ho sento, però… son una merda de paelles, histèrics!!!)
5) Per raons sanitàries, no utilitzis els nostres xampús, condicionadors, cremes… (A veure, que no utilitzi el teu raspall de dents, ho veig normal, però el teu xampú??... No es que vulgui utilitzar-ho sempre, però vaig venir amb el mínim de equipatge possible i portava únicament un pot petit… en fi!!. I per normes d’higiene?? T’estàs dutxant a la meva dutxa… Si t’havia d’enganxar algu, ja t’ho e enganxat!!! Tomaaaa!)
6) Respecte a les vacances, jo tinc incloses al programa un total de dos setmanes. Aquestes setmanes, en principi, les puc utilitzar com vulgui, però es que resulta, que la mare de la casa m’ha fet ja una llista. M’ha posa’t totes les festes nacionals i me l’has a restat de les meves vacances --- uaaaaaaauuuu – ho haveu viiiiiiiist??? Jo no tinc la culpa que el 4 de juliol sigui el dia de l’independència!!! Jo no puc tenir set dies (que son les festes nacionals) restades perquè no tinc suficient temps per anar me’n en lloc… En fi, una altre cosa a discutir.

Bueno, com veieu, la cosa està una micona tensa i, encara que no perdo la meva educació, ni amb angles, s’ha de tenir molta barra per posar coses així. Bueno, la veritat es que es possible que estigui JO una mica tensa i, qualsevol cosa que facin o diguin per mi no es molt bona, però es que hi ha altres que ni intentant posar-me a la seva pell crec possible.

En fí, espero que us hagueu rigut una mica de les paranoies dels meus pares americans, però que tranquils, que estic segura que això es soluciona, com que em dic Tània, jajaja.

Molts petunets per tots i gràcies, de nou, a tots aquells que escriviu mails i comentaris, que des d’aquí es valora moltissim.