Si, ho se! Fa moltíssim que no escric, però es que entre l’ocupada que es estic amb la merda dels cursos i buscant les millors reserves pels viatges i la falta d’inspiració que m’ha eclipsat durant aquest temps, vaig preferir donar-me unes vacances literàries, a veure si em sortien algunes idees enginyoses amb les que il.lustrar... (Evidentment no ho he aconseguit, però alguna cosa haure de dir...)
Dons be, ja he arribat als 4 mesos a terra yankie i les coses segueixen donant-me emocions contradictòries. És cert que m’encanta estar aquí, és cert que he trobat gent que m’ha ensenyat diferents maneres de veure la vida i he conegut diferents històries que m’han fet donar una volta més a tot el que he viscut (durant la meva vida) i el que em tocara viure en uns quants anys. Ja se que sona molt filosòfic, però és cert que m’he trobat persones que m’han donat lliçons d’humilitat i de les que molta gent hauria d’aprendre. Encara que també m’he trobat nenes malcriades i consentides. Molts sabreu sobre la meva última baralla amb una de les nenes d’aquí, i es que el estar sola a l’altre punta del mon, m’ha fet ser una mica més dura e independent. Ja no aguanto les xorrades d’una nena mimada. Però la veritat es, que al meu blog no hi ha lloc per mals rollos. Ho sento!
Canviem de tema... Com deia, ja porto 4 mesos aquí (camí dels cinc) i es hora d’eval.luar una mica la situació en la que em trobo. En el tema físic estic en un dels meus pitjors moments... L Em trobo amb 9 kilos més i una panxa amb personalitat i decisió pròpia. Per cert, que la Júlia l’hi ha posa’t nom... Us presento a la Peggy sue! (Jo l’havia apostat per Tracey, però vam pensar que era un nom amb una mica de mala reputació). Però bé, el nom final és americà i autèntic, com la panxa (que en quan torni a Barna l’aniquilo), com no podia ser d’una altre manera. Però el problema es com és possible que anant en bicicleta uns 40 minuts tres vegades per setmana (si, tinc pinta de friki, però vaig en bici), caminant 30 minuts a “paso ligero” una vegada al dia i tenint tres classes de step a la setmana, hagi engreixat aquesta barbaritat. I es que he arribat a la conclusió de que l’aire americà, te un component diferent a la resta d’Europa, i que gràcies a ell, m’engreixo a cada bocanada d’aire... Vale!!! Es cert! Potser el McDonald’s, els Crunch, els m&m’s, els pankakes, els cafès de mig litre, el vi, el Red Robin... ajuden, però el que si que és cert es que no es necessari menjar en tots aquests puestos per engreixar-te. I es que posaria la ma al foc en que una taronja de Califòrnia , engreixa més que una taronja de València. No se que serà l’ingredient secret, però hi ha alguna cosa, en absolutament tots els aliments, que et fan engreixar-te més i més i més. En quant sàpiga que es faré un documental d’aquest super revolucionaris i ho denunciaré a la salut pública (del pal Super Size Me). Si que es cert, que també he de tenir en compte que l’ansietat em menja. Diga-li que es degut a que vaig deixar de fumar (encara que ja fa 4 mesos d’això i que ja hauria d’haver passat el mono) o l’estar tot el dia currant a casa. Això últim ho porto fatal, i es que molts de vosaltres sabeu que jo estava tot el dia fora de casa i conviure amb un frigorífic (de tamany americà) 9 hores que dura la meva jornada laboral, no és fàcil per ningú. O sigui que he passat de menjar unes tres vegades al dia, si es que arribava (quan vivia a Barcelona) a menjar unes 234 vegades al dia. ... Ja! Potser es normal que m’hagi engreixat 9 kilos no??? De totes maneres, si algú te algun consell per treurem aquesta gana/ansietat/comportamentcompulsiudenenaquesaburreiximenja, que m’imformi, que tot serà agraït.
Com es lògic i com tinc molt temps lliure (no només em dedico a menjar), em dedico a pensar, amb el que he pensat moltíssim en el meu futur i he pensat també que podria estudiar alguna cosa aquí que em serveixi quan decideixi que collons vui fer... perquè això és un altre tema... que es suposa que vui ser quan sigui gran?? Dons no ho se. Hi han diferents opcions que em corren pel cap, però encara no estic segura de re.
Una de les opcions es fer el curs de despaxadora de vol, si aquest curs que has fet tu Ana Maria (Que per cert no se si al final el vas acabar i si val la pena), let me know! I així m’ajudes a decidir. Per qui no sàpiga que es aquest treball, tracta de realitzar informes sobre la viabilitat dels vols a l’aeroport. És a dir, que tu, tenint informació detallada, realitzes una espècie de conclusió en la que dius si el vol pot sortir o no. I després hi ha algun superior que ho revisa. Pinta be, bon sou, horaris intensius, possibilitat de promoció i una feina que em crida (ja sabeu que a mi el treball d’oficina em fa chiribitas a l’estómac) i a sobre tinc “casi” turisme i l’anglès de puta mare (sense contar amb els altres idiomes que estic estudiant). Problema: el curs te un cost de 3.000 euros i (digueu-me cómode) però has d’anar a treballar cada dia a l’aeroport de Barcelona. I, la veritat, el meu lloc de residència, pel moment és invariable. O sigui...
La segona opció, es fer alguna cosa directament relacionat amb empresarials o comerç exterior. Utilitzant l’anglès i els idiomes que estic estudiant ara (portuguès e italià) podria aconseguir alguna cosa, però clar, no soc ningú sense un crus de comerç exterior o empresarials. Empresarial seria genial, però es car i necessito temps i passar-me a estudiant durant 2 anys més... ui ui ui que em dona una mica de pal. Lo bo, es que podria fer algun curs aquí (d’empresarials i marketing, més que de comerç exterior) i que podria trobar una feina al Maresme fàcil.
La tercera opció (opció que és combinable amb altres), seria treballar al museu egipci de Barcelona. Se que turisme no el tinc acabat i que no tinc cap curs especial.lizat en Egipte, però des de petita em crida la idea de fer-ho, encara que es sempre per hores. Problema, és a Barcelona i aquí no em puc fer cursos rel.lacionats, però els idiomes si que els podia fer servir.
Una altre opció es intentar centrar-me en el francès i l’alemany e intentar treure’m la carrera en 6 mesos i posar-me a treballar en algun banc. Hi esta be perquè pots treballar a prop de casa, però pel que m’arriba a les meves oïdes sobre Barcelona, es que la crisi esta fatal i no se jo si es viable. Però bueno, el sou una mica baix però molt bons horaris.
Per últim, una bona opció seria el fotre’m en marketing, relacions publiques i/o organització d’esdeveniments. Podria fer alguns cursos aquí (més tirant al marketing) i quan tornes a Barcelona, potser anar a fer alguns cursos en altres llocs (com he vists un cursos a Milà boníssims, cosa que la Silvia i jo estem mirant... com a última bogeria abans de assentar-nos com persones civilitzades i series, buscar marit i crear una família :o (jamaaaaaaaaaas!! jajajaja). El problema: He de treballar a Barna (per organització d’esdeveniments) i per la resta seria difícil trobar alguna cosa pel Maresme.
Bueno, després de fotre-us tota aquesta parrafada i que us doneu conta del liu que tinc al cap, us agrairia molt que em donéssiu la vostra opinió. Que creieu que és més viable o que és el que em pega més... m’ajudaria molt aclarir les meves idees.
L’últim que em queda per explicar és com d’adaptada estic a aquesta ciutat... Dons be, es suposa que l’adaptació es basa en com reacciones a les diferents situacions i persones que et vas trobant. Respecte al meu anglès, la veritat es que està millorant per dies, inclús estic acabant de llegir el meu primer llibre en anglès (cosa que no hagués imaginat mai).
És una novel.la de riure (com comprendreu no em posaré a llegir filosofia) que li aconsello a qualsevol persona que vulgui riure un rato. Es diu “Shopaholic and sister” i probablement la coneixereu perquè acaben de treure la peli d’un dels llibres de la mateixa protagonista (encara que no se si ha arribat a Barcelona). Va d’una pobre nena rica, que te obsessió per comprar qualsevol cosa. A més just s’ha cassat i ha trobat una germana (per part de pare) que no coneixia. Ella intenta que la germana sigui com ella (tot es fashion, estic tot el dia comprant...), però la germana és una cutre i garrepa al.lucinant... Amb el que es produeixin situacions bastant bones.
Respecte al temps, no se si jo m’estic acostumant al fred o el fred esta canviant cap a millor. L’ho cert és que la primavera ve en uns 20 dies (si es que el que tenen aquí se l’hi pot dir primavera) i no puc esperar més. De totes maneres aquí esta sortint el sol i l’altre dissabte vaig estar tot el mati tirada sobre una manta a un parc prenent el sol. I això que estàvem a febrer i a uns 10 graus! Però em fa sentir francament esperançada, ja que si tot segueix així, podée utilitzar bikini a l’estiu (creuarem el dits i seguirem informant)
Però una personeta em va dir (Mar, que converses mes filosòfiques que tenim últimament), que l’adaptació a un nova ciutat, es mesura en petits aspectes com... Has trobat un perruquer?? Ja jaja. Quan la Mar em va fer aquesta pregunta, vaig tenir que baixar el cap, perquè te tota la raó. I la resposta és no, no he trobat perruquer (ja sigui per por a que em destrossin el cabelll o perquè tinc que pillar una autobús i em fa pal jajaja) i això indica que no estic adaptada. He de dir, que el meu següent objectiu es trobar perruquer, amb el que em quedaré molt mes tranquil.la (a més de que el meu cabell s’alegrara d’aquesta solució).
Per la família, tot segueix com abans, són frikis però bona gent. De totes maneres estic saturada de tant nen i tanta sanitat i fòbia a tot en general. Menys mal que aquesta tarda me’n vaig a fer l’experiència Zambi-juju. El roadtrip més esperat de la temporada. Començant a LA, continuarem per Las Vegas i acabarem a San Francisco, conduint amb la melena al viento, sobre el nostre mustang vermell descapotable per tota la costa del pacífic. El mustang encara està per concretar, i el que passi en mig de les ciutats de parada.... també (quin perill!)
En aquest post no he posat fotos (tampoc te molt de sentit) però heu vist les fotos dels cotxes antics que he penjat al Feisbuk?? Ja se que estan tots oxidats i vells, però a mi m’encanten. Resulta que un dia camí del gimnàs, em vaig perdre (que raru) i vaig trobar una espècie de cementiri de cotxes. Un escampat amb tots els models que podeu veure. Si algú l’hi agraden aquestes tonteries com a mi, que es passi per la meva pàgina, que segur que disfruta tant com jo!
Com nota de despedida, us vui posar un vídeo que em va ensenyar el Marc (gràcies carinyu, que ja et vaig dir que em vas alegrar el dia), per això vui ensenyar-lo a tothom, encara que es molt possible que ha data d’avui hagi sortit a l’APM. Per qui s’hagi despistat aquí el te.
Bueno, jo os deixo (que aquí són les 1.00 de la tarda i jo encara no he fet la maleta), cosa bastant típic en mi, no estar llesta fins l’últim moment. Però espero que tots estigueu be, que us trobo a faltar, vale?? I a tu Juuuuuuuu, et veig en 9 horeeees!!
Molt petoooons! I espero no trigar tant en escriure la pròxima vegada.
