SORTIDA DE SEATTLE.
Per fer una mica més interessant la sortida des de Seattle, comentar que portaven uns cinc dies anul.lant tots els vols, degut a les tempestes de neus que hi havien. Per sort, els vols que anaven al sud del país, van poder sortir, quedant-se tots els vols que hi anaven cap a Alaska. Però això no volia dir que sortissin puntuals!!
Finalment, em vaig pujar a l’avió amb només 30 minuts de retard (dic només, perquè va ser el millor dels finals possibles). Però imagineu-vos, jo que no tinc por als avions, però la gent super nerviosa, degut als casi dos pams de neu que hi havien a la pista d’aterratge.
Per acabar-ho d’arrodonir el meu “azafato” era un home sense espatlles, quillo, amb un aire afeminat exagerat i amb una piga a l’ho Cindy Crawford a sobre el llavi. Portava un tall de cabell tipus “cenicero” i una cresta enorme feta amb gomina, sense comentar el peassso d’arracada amb un diamant que portava a l’orella esquerra. La veritat és que em donava moltíssimes impressions, però cap bona!
I la companyia de l’avió tampoc ajudava molt. Em va tocar seure al costar d’un japonès amb cara d’enfadat durant tot el viatge (unes tres hores). Suposo que tampoc va ser molt bo el cop que li vaig donar en tota la cara amb el colze quan intentava anar al lavabo (però és que l’avió era molt petit!!).
Finalment vaig arribar a Mèxic, sana i salva, i allà estava Monique a la que l’haig d’agrair el temps que he passat allà i per fer-me sentir un nadal molt mes càlid del que m’esperava a Seattle.
Tijuana: Tequila, sexo y marihuana.
Diguem que, encara que sembli mentida, ni tequila, ni sexe, ni marihuana, però si que es cert que amb Monique i la seva germana , unes increïbles guies turístiques, vaig visitar tota la resta de Tijuana, no sense abans menjar per primera vegada els pankekes (ja te delicte provar el més típic esmorzar americà a Mèxic).
Una de les coses que més em va sorprendre de Tijuana, es que realment és ciudad sin ley. La primera vegada que vaig poder comprovar-ho va ser menjant-me el meus pankekes. Se’m va acudir llegir el diari. Titulars com per exemple “Hallan ejecutado en residencial” explicant absolutament tots els detalls sobre un pobre home executat en un barri normalet. No es van oblidar de posar una escabrosa imatge del mort. Es cert que estava tapat per un llençol, però únicament les tasques de sang ja eren impactants. Un altre titular que també em va impactar molt va ser “Cae con “narcos” mis Sinaloa”. Aquesta noticia anava de que Miss Sinaloa (pel que em van explicar, una de les ciutats més conflictives) estava aliada amb els narcos de la ciutat i que l’havien pillat dintre d’asuntillos tèrbols. Es com si em diguessis que la Esther Arroyo (va ser miss fa uns anys) venia coca… Deu meu!!!! Que es això??.
Tota la família de Monique es reia de mi, perquè jo al.lucinava per moments. Es veu que això és el pa de cada dia per ells, que és alguna cosa normal. Allà tothom que estigui en càrrecs públics està comprat i si no ho està, es mata o es segresta. Fins i tot la policia esta comprada. Sembla ser que els narcos compren des dels seus uniformes fins als seus cotxes, amb els quals es poden passejar provocar fer cap tipus de sospita, arribant al punt de que no saps si els teus veïns estan ficats en aquest món o no.
Respecte a Tijuana i encara que havia sentit que era una ciutat sense cap atractiu (inclús per part de Monique, que hi viu allà), a mi no m’ha semblat tant malament. Es cert que no deixa de ser una ciutat fronterera (300.000 persones passen la frontera cada dia) però també te cosetes interessants.
Vam començar la ruta pel Casino e hipódromo de Agua Caliente. Sent una ciutat fronterera era normal que hi hagués un casino, no? L’edifici en si te sostres altíssims i les zones de joc eren impressionants. No només es dedica a les màquines, també es fan apostes amb carreres de gossos i tot tipus de jocs esportius.
Una altre de les zones per excel.lència a visitar a Tijuana es la Avenida de la Revolución. Al passat va ser el seu motor turístic ja que comença molt a prop de la frontera i és on es trobaven les cantines, molt populars a Estats Units amb la Ley seca. Pel que em van explicar, son molt típics els rucs pintats com zebres, ja que, en el passat, els americans venien a fer-se fotos a aquesta avinguda i, degut a que les càmeres eren encara en blanc i negre, els mexicans van pintar els rucs perquè es veiessin més. I a data d’avui, la gent continua fen-se fotos, i els amos dels rucs guanyant diners.
La següent parada va ser el Centro cultural de Tijuana. És un edifici en forma de bola, en el que pots trobar diferents tipus d’arts. Jo vaig veure el Museo de las Californias, amb tota la informació a la historia de la regió de Baja California.
La veritat es que em vaig quedar petrificada, ja que el museu esta força bé, amb maquetes de qualitat i vaig pagar el ridícul preu de 0,75 euros. Encara que es difícil no sorprendre amb els preus. Perquè us feu una idea, vaig pagar per una coca cola 7 pesos, uns 0,50 euros i el restaurant més car de la zona te un cost d’uns 25 euros per cap. Es cert que alguns dels sous són acordes a aquests preus, però el problema és que les classes socials estan completament diferenciades. D’aquesta manera hi ha molt poca gent que pot anar a aquests tipus de restaurants, mentre que la immensa majoria ni tan sols pots somiar-ho…
Al centre cultural també pots veure altres tipus d’art, com per exemple una escultura estranya amb forma fàlica i la bandera de Usa envoltant... vaig llegir el cartell i no vaig entendre que collons significava l'escultura. I això que estava en espanyol! Havien altres cosetes que també eren xules com els collages que us poso a les fotos d’abaix. Fets tots amb etiquetes d’aquestes que es posen als ordinadors... ja ho se es estrany... però es art!
Les dos primeres fotos son de l’exterior i l’interior del casino Agua Caliente, amb la dels gossos que estaven preparats per una carrera. La tercera es el Centre cultural de Tijuana (te aquesta forma perquè també te una pantalla Imax a dins). A la cantonada inferior esquerra els collages d’etiquetes i el pitu americà sense sentit. El ruquet és el típic que trobes a l’Avinguda de la revolució.
ENSENADA
El divendres vam anar al poble d’Ensenada, que esta a 1 hora i mitja en cotxe de Tijuana, encara que TOOOT el viatge val la pena. Vas per una carretera que està sempre al costat del oceà pacífic i que es preciosa! (quina raó tenies Rino).
Anant per aquesta carretera també trobes un poblet anomenat Rosarito que es famós per les seves platges (són molts els americans que s’han comprat una caseta aquí per venir a estiuejar, tips alemany gamba i jubilat a la Costa Brava). També es conegut pels estudis de filmació Foxploration. Va ser en aquests estudis on es van gravar part de les pel.licules Titanic o X-Men 3 i, a part d’utilitzar-se com estudi, s’utilitza com a museu, poden veure decorats de les pel.lcules entre altres coses.
Una vegada vam arribar a Ensenada, van menjar Tacos de peix, que és el més típic d’aquí, per cert, boníssims. Em vaig acabar menjant-me tres! Deu meu! Monique enviam algun per UPS!
Diferents vistes de la carretera amb les platges del pacífic.La segona fila Monique i jo a Ensenada i a la tercera fila menjant-me un Taco
Per acabar el dia, vam acabar sopant amb uns amics de Monique i, finalment, cantant cançons mexicanes al karaoke. (imagineu-vos la turca que devia portar ja!).
MEXICALI
El dissabte al matí vam anar a una altre ciutat important, Mexicali, a unes 2 hores de Tijuana. Per arribar-hi has de passar per una carretera impressionant anomenada la Rumorosa. (Rep aquest nom pel so que fa el vent entre les parets de les muntanyes).
Diferents vistes de la Rumorosa i el desert de Mexicali. La última foto és dels cotxes a sota del penya-segat.
Aquesta carretera passa pel mitj d’una zona muntanyosa i es troba situada a uns 1300 metres d’alçada, justament on les muntanyes passen a ser deserts. D’aquesta manera s’ha format una espècie de canó. Aquesta alçada disminueix completament en els 30 kilòmetres que té la carretera. Ja podeu imaginar com és de pronunciada la carretera i si, a més d’això, juntes que tota la carretera està formada per corbes pronunciades , entens com pots ser que hi hagin tants cotxes en el fons dels penya-segats. Sembla ser que abans, la carretera era de dos sentits i els accidents eren setmanals. Ara han fet una carretera de pujada i una altre de baixada i encara així es espectacular la quantitat de cotxes destrossats que hi han.
Una vegada passes la carretera de la Rumorosa, arribes al desert de Mexicali, amb una temperatura a l’estiu d’entre 45 i 52 graus. Finalment arribes a la ciutat de Mexicali famosa per tenir més de 150 restaurant xinesos a la ciutat. Sembla ser que quan es necessitava mà d’obra per treballar, únicament els xinesos s’oferien per suportar les extremes temperatures. Després ja es van quedar i van fer la vida aquí, muntant els seus negocis.
Vam arribar de nou a Tijuana aproximadament a les 9.00 de la nit, i vam anar a una festa en un bar anomenat la Rebancha. Ja va ser estrany quan vaig arribar i em van demanar el passaport (entres amb els 18), però ja que a Usa, si no el tens no entres, vaig pensar que era normal. Però realment em vaig quedar sorpresa quan el tiu de la porta em va demanar que l’hi ensenyes el bolso. Al veurem la cara de flipada que portava el tiu em va dir “És només per veure si portes armes o algo així” :. Que tinc cara de una jove macarra o que??
La veritat es que també és increïble el que arriben a veure els mexicans. No se quan vaig arribar a veure, deu meu! Recordo que vaig començar amb diferents tipus de cerveses i vaig acabar amb whisky amb aigua amb gas! (I jo que pensava que el whisky amb aigua era per papaxondos…). I allà veuen per ampolles no per cubates. És com el que es fa a les zones VIP de les discoteques de Barna, però més barata (1 ampolla 60 $ i els refrescs 1,50$).
També és molt típic que als pubs la música sigui en viu: Un grupet amb un organillo, un baix, una guitarra i una cantant amb 25 kg de més, vestida amb una jaqueta de xandall negre i uns pantalons de guepard… Ja ho se! Es estrany, però al menys era la que hi havia a aquell bar, tot un quadre!.
SAN DIEGO
El diumenge, quan ja marxava, vam agafar el cotxe per anar a LA i, després d’estar 40 minuts parats a la frontera (segons diuen això és una bona noticia) vam anar a visitar San diego. Vam visitar Coronado, una petita península a la qual he decidit que me’n vaig a viure quan sigui gran. També van veure downtown. Després ens quedava un camí d’unes dos hores per arribar a LA.
Jo a downtown, les platges de Coronado, downtown amb vistes al mar. Al centre vistes des del pont de San diego i el pont. L’última es la meva foto artística de LA :)
La tornada que m’esperava eren una combinació de vols, temps d’espera i taxis d’aproximadament unes 6 hores (bastant avorrit per això). L’únic remarcable es que a l’últim avió vaig conèixer a un marine, que es de Fresno (Califòrnia) i està destinat en un vaixell, justament en Pudget Sound (Seattle). I em va acabar convidant a la seva jura de bandera (no se si te el mateix nom aquí). En fí, no se si aniré, però al menys m’ha quedat clar l’ho fàcil que es conèixer a la gent en un avió.
Bueno, com a conclusió, que he disfrutat moltíssim no només a Mèxic, sino també amb totes les converses filosòfiques que he tingut amb la Monique! Gràcies per tot princesa!
I als altres molts petons i cuideu-vos molt!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada